Opinió

Tribuna

Els dies de la ira

Cal deixar clar que allò que ha tingut lloc aquests últims mesos en el Tribunal Suprem es limita –malgrat l’esforç en mantenir les aparences– a una mera escenificació que res té a veure amb la justícia. I és que l’aparença de justícia a l’ombra de les lleis és la pitjor de les tiranies. Però no n’hi ha prou amb parafrasejar Montesquieu per donar-se la raó; ni tampoc si recordem oportunament que s’ha conculcat el dret al jutge natural –és a dir, al jutge predeterminat segons la llei–, així com el principi de contradicció –minvant fins a extrems residuals el dret a la defensa–. Perquè, al capdavall, el pitjor és que els fets d’aquesta causa general –no pot definir-se altrament– mai no van esdevenir a priori i no tenen cap fonament a posteriori, ni empíric ni objectivable.

Mentrestant, aquests dies de protestes, la banalització de la violència ha estat un tret comú entre articulistes i polítics de tot signe. Tot obviant, ben sovint, l’única violència d’origen –presència provada d’agents infiltrats inclosa– generada per tots els cossos de seguretat implicats en la repressió. Una violència real, que tan sols s’explica per aquella impunitat que el poder ostenta a bastament a l’hora de coartar la dissidència. Fa por pensar com es justifica entre nosaltres aital manera d’actuar i l’empara que té l’Estat en la seva deriva autoritària, quan, per exemple, es tracta d’imputar per terrorisme als detinguts el proppassat dia 23-S. No debades són la “violència ambiental” o l’aleatòria possibilitat d’aquesta, nocions cabdals que enllacen el col·lapse de l’estat de dret amb la defensa de la unitat d’Espanya.

En el context actual, no s’entén la reacció inoperant del govern de Catalunya. Resulta evident la seva manca d’ambició en la resposta i una renúncia clara a vindicar l’esperit de l’1 d’octubre. Fet i fet, hi ha qui creu en el pensament màgic i argumenta que cal saber esperar l’inesperat –tot i reconèixer la incertesa d’ignorar-ne el resultat–. En paral·lel, el temps s’escola i creix un sentiment de desorientació entre una part molt important de la població. És fàcil confondre de manera maliciosa la ira racional que s’eleva com si fos una pregària i que respon en realitat a una situació insostenible. Cal recuperar el nexe entre el demos i les institucions a partir de la idea de voluntat política de ser un estat independent i, si s’escau, tornar-ho a referendar.

Cal un horitzó clar –i obert en el quefer– on la veritat recuperi el seu espai. I respondre honestament a la pregunta de fins on estem disposats a arribar. En els darrers cinc anys no m’he cansat de proposar aquesta pregunta sense obtenir-ne cap resposta. No és pas una resposta que es pugui concretar en un sintagma. Però sí que és la declaració d’un estat d’ànim que ens exigeix un coratge extraordinari. L’opacitat no és bona, i l’omissió en la paraula és sinònim d’incertesa. No trobarem conhort en el silenci quan el clam per la injustícia demana gosadia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia