Opinió

Tribuna

D’on venim i on som...

“El 2011 es van fer eleccions a Espanya i el fantasma de la independència va ser ignorat. Dimarts passat, a TV3, la independència va ser un tàvec ben eixordador...

El juliol del 2010 va tenir lloc la mani­fes­tació con­tra la sentència del TC sobre l’Esta­tut del 2006 que va posar la inde­pendència al mig de la vida política. Entu­si­as­mat amb aquell moment, vaig escriure a Eva Serra: “Avui hem fet història, i això ningú no ens ho pot arra­bas­sar: ens hem vist les cares, sabem quants som, quants podem ser, i el poder de què dis­po­sem. Fem el que fem política­ment, els que ara dete­nen el poder ja no podran con­ti­nuar com si res no hagués pas­sat. Diguin el que diguin de cara a la gale­ria, saben que no podran anar a les pròximes elec­ci­ons com si l’Esta­tut encara fos vigent, perquè no és viu en la consciència del poble que avui ha sor­tit al car­rer. I aquest poble no els con­sen­tirà que el cri­din a les urnes amb una nova enga­nyifa pac­tista: que pren­guin nota els Mas i cia. i els Puig­cercós i cia, perquè el PSC, a par­tir d’avui, és un cadàver que hem enter­rat: que vagin, doncs, amb compte, els Mas i cia. i els Puig­cercós i cia, perquè els pròxims cadàvers encara podrien ser ells. El país pot viure amb diri­gents medi­o­cres, però no amb par­la­ments fan­tas­mes; el poble pot tole­rar el sofri­ment, però no la men­tida. I ara ja no és temps de fan­tas­mes ni de men­ti­des. La vida i la veri­tat s’han ajun­tat al car­rer i han dit que comença una etapa històrica: els lli­bres ho reco­lli­ran, però cal que nosal­tres ho pro­cla­mem ben alt des d’ara mateix.”

I la his­to­ri­a­dora i acti­vista em va res­pon­dre amb aquesta nota visionària:

“Efec­ti­va­ment, una jor­nada històrica i gens impro­vi­sada. Pensa en la cam­pa­nya del no a l’Esta­tut. Tot­hom va tro­bar feble un 20% de no, a més dels vots en blanc, les abs­ten­ci­ons i els vots nuls. I aquest 20% de no ja el vaig tro­bar molt impor­tant. Després la mani­fes­tació de la PDD del 2006. Després la con­sulta d’Arenys de Munt i les que han vin­gut dar­rere. Des de la mani­fes­tació del 2006, mai no s’ha parat. La mani­fes­tació de les infra­es­truc­tu­res, la de l’acte de sobi­ra­nia, la del 12 de juny d’enguany, que va ser més mas­siva del que s’ha dit (de la plaça Urqui­na­ona fins al port, tota la Via Laie­tana plena, i això que els mit­jans de comu­ni­cació no en van dir res abans, i que va ser impor­tant perquè va por­tar els pobles de les con­sul­tes a Bar­ce­lona). Cap mitjà de comu­ni­cació no en va dir res, abans, i després no la van poder silen­ciar del tot. Les con­sul­tes són impor­tantíssi­mes. Han dei­xat un ter­ri­tori més o menys orga­nit­zat, que ha faci­li­tat l’orga­nit­zació dels auto­cars. No ha cal­gut impro­vi­sar l’anada a Bar­ce­lona de la gent, perquè aquesta ha que­dat orga­nit­zada, sobre­tot en els llocs on hi ha hagut con­sul­tes. Un exem­ple: els giro­nins són els més repa­ta­nis a venir a Bar­ce­lona. Doncs han orga­nit­zat auto­cars tant el 12 de juny com ahir. Òmnium no ha fet res més que apro­fi­tar una feina de, com a mínim, cinc anys de l’inde­pen­den­tisme, perquè el cert és que la dinàmica comença amb el no a l’Esta­tut i, després, l’Estat espa­nyol i la classe política cata­lana ens han aju­dat prou.”

“L’inde­pen­den­tisme ha apro­fi­tat l’ocasió i ha fet camí política­ment. D’això en sap: és a dir, resis­tir i com­ba­tre, del que no en sap és de for­jar lide­rat­ges. Efec­ti­va­ment, espero que el PSC hagi cavat la seva tomba, però el temor a una resur­recció al cap de tres dies també és fort. Quina ale­gria tin­dria que els Quim Nadal, els Cas­tells, les Tura (és a dir, els que repre­sen­ten ser els bons) es tro­bes­sin dins d’unes are­nes move­dis­ses de les quals no pogues­sin sor­tir. Els tinc tanta o més aversió que al mateix Mon­ti­lla, a l’Iceta, al Zara­goza (que ha des­a­pa­re­gut), o a la Manu­ela de Madre. Tam­poc no vol­dria unMas-Duran sense pedres a la sabata. Ens calen uns par­la­men­ta­ris dis­po­sats a tren­car-se la cara al Par­la­ment i una assem­blea popu­lar orga­nit­zada al car­rer. Ens cal un canvi de la com­po­sició política del Par­la­ment per donar sor­tida política a un fet que ja em sem­bla prou impor­tant.”

“Con­si­dero que la PDD ha tri­om­fat. Només cal veure que el seu Dret a Deci­dir ja se l’ha fet propi tot­hom (Òmnium, que es va negar a par­ti­ci­par a la mani­fes­tació de l’any 2006 i a totes les altres). Ara, un cop  valo­rat posi­ti­va­ment que el lema del 2006 hagi fet un llarg recor­re­gut, cal començar a girar full cap a una nova embran­zida i uns lemes més al dia. Cal evi­tar que uns ens tor­nin a entre­te­nir amb la IP (ERC) i els altres amb el con­cert econòmic (CiU). Cal un full de ruta que no sigui un nou parany.”

El novem­bre del 2011 es van cele­brar elec­ci­ons gene­rals a Espa­nya: el fan­tasma de la inde­pendència va ser igno­rat pels par­tits que s’hi pre­sen­ta­ven. Dimarts pas­sat, a TV3, la inde­pendència va ser un tàvec ben eixor­da­dor...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia