Simplement Alicia

Soc nascuda el 58 i vaig ser adoctrinada per la pàtria i les seves insígnies: al matí, al pati de l’escola, nens i nenes en files separades i amb el braç alçat cantàvem Cara al sol mentre es pujava la bandera; a la tarda, el mateix ritual, però desentonant Viva España –de Pemán, no de Manolo Escobar– quan l’escut de l’àguila baixava del pal. Un altre vigorós emblema –reservat per a les dones– dins de l’opressiva educació nacionalcatòlica era, efectivament, el botó: el de cosir que tant apodera Alicia Rubio, diputada de l’Assemblea de Madrid, no el del clítoris, que ens apodera a totes, dit això en termes no exclusivament simbòlics. És una vergonya haver de recuperar el passat perquè algú s’ha obsessionat a exportar-lo al present. Però fem-ho, almenys per saber quin pa s’hi dona. “Ara ja ets una dona”, et deien amb la primera menstruació, i començaves a rebre tovalles, tovalloles, llençols i llargues camises de dormir “per a un altre dia” en què et convertiries en abnegada esposa i mare de família. I als estius, a ca la modista, fil i agulla, vores, brodats i botons amb l’orella al serial, en la meva època Simplemente María, una serventa caiguda (Pasqua abans de Rams) i redimida per un bon home via matrimoni. Gràcies al rescat d’uns oncles amb llibres a casa vaig iniciar-me amb La romana, de Moravia; en la lectura, vull dir, pel que recordo. Defensem les nostres filles i netes del Simplemente Alicia, un fulletó ranci que, per cert, nega la violència masclista que mata.