Opinió

Vuits i nous

Última nit d’òpera

“Vaig localitzar la veu misteriosa, vaig reconèixer qui cantava

La nit que el Clavé, antic tea­tre, va ofe­rir l’última sessió de cine abans de tan­car i ser ender­ro­cat, la meva àvia Ange­lina va adqui­rir-hi una entrada, es va situar en una llotja i va espe­rar que la pel·lícula a la qual no va dedi­car cap atenció s’acabés. Quan els llums es van encen­dre, es va aixe­car, i des del balcó de la llotja va can­tar l’ària de Mimì del pri­mer acte de La Bohème i un frag­ment de Tosca, els seus èxits en aquell tea­tre durant la República i la guerra, quan era una jove can­tant d’òpera a les ordres del mes­tre Josep Saba­ter, mata­roní direc­tor de l’orques­tra del Liceu.

Agustí Picazo, a qui tot­hom deia Picasso com el pin­tor i que era l’encar­re­gat i el cap dels aco­mo­da­dors del Clavé, va ser l’únic espec­ta­dor de l’última actu­ació de la soprano Ange­lina Duran: “Anava per tan­car, asse­gu­rant-me que no quedés ningú al cine, quan tot d’una vaig sen­tir una veu. D’entrada no vaig ende­vi­nar que cantés: una veu. Situat a la pla­tea, vaig mirar amunt i avall i a dreta i esquerra. Algú, tan­ma­teix, can­tava. Vaig aga­far una mica de por, no ho negaré. Els tea­tres acu­mu­len mis­te­ris. El Clavé aquell dia tan­cava per sem­pre. Era un tea­tre històric, cen­te­nari. S’havien con­vo­cat acci­ons rei­vin­di­ca­ti­ves perquè l’ajun­ta­ment de lla­vors, l’últim de la dic­ta­dura, li asse­gurés l’acti­vi­tat. No va ser pos­si­ble, sinó que l’ajun­ta­ment va afa­vo­rir el banc que havia adqui­rit el Clavé per ampliar unes ofi­ci­nes. Aquell cant que sen­tia, era d’un fan­tasma? D’un acti­vista infil­trat? Vaig aca­bar loca­lit­zant d’on venia la veu. Vaig reconèixer de qui era. La senyora Ange­lina Duran vivia a la casa veïna del tea­tre. Sabia que havia estat can­tant d’òpera i que havia actuat al Clavé en èpoques remo­tes. Em vaig asseure en una butaca per escol­tar-la. Vaig dei­xar que acabés. Quan va bai­xar al vestíbul em va dema­nar dis­cul­pes. Pas­sat l’ensurt ini­cial, jo no sabia com agrair-li el bon moment que m’havia fet pas­sar. Ente­nia que per a ella tenia una alta sig­ni­fi­cació. Ens vam aco­mi­a­dar al car­rer, men­tre jo tan­cava el Clavé i ella entrava al por­tal de casa seva.”

En Picasso va ser després con­serge de la bibli­o­teca de la Caixa Laie­tana. L’altre dia par­lava de la bibli­o­teca a propòsit d’un altre con­serge i un altre Agustí, Agustí Robert, que s’acaba de morir als 95 anys. També s’acaba de morir en Picazo, als 97. Cada cop que em veia m’expli­cava aque­lla nit al Clavé. Em feia ràbia pen­sar que l’àvia m’havia con­vi­dat a acom­pa­nyar-la i que per un sen­ti­ment de ver­go­nya juve­nil del qual m’he pene­dit sem­pre, la vaig dei­xar sola. “Al final la vaig aplau­dir, és clar. És que ho va fer molt bé”, reblava en Picasso sense saber que em feia més mal. He expli­cat aquesta història mil vega­des. Cap després de morir l’última per­sona que va ova­ci­o­nar l’àvia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia