Santuaris

Dies enrere amb uns amics vam pujar al santuari de la Mare de Déu dels Àngels, que la gran majoria sap que és ben a prop de Girona, amb una vista sobre l’Empordà impressionant. Aquest santuari per als gironins sempre ha tingut una estima especial. Molta gent hi puja a peu tot i que hi ha un bon tros. Doncs quina no va ser la meva sorpresa quan arribem a dalt i ho trobem tot tancat. Hi havia gent que hi feia voltes contemplant el paisatge, però no es podia fer una cervesa ni menys esmorzar o dinar. Una simple nota a la porta d’entrada informa que per raons alienes a la casa estava tancat. Quina pena em va fer. Dotzenes de vegades hi havia pujat i sempre s’hi notava vida. N’he parlat amb una persona del bisbat de Girona, que és el propietari del santuari, i em va dir que se n’havien anat els darrers que ho han portat i que ara s’estaven fent les gestions pertinents per escollir un nou responsable entre els que s’han presentat per ocupar el lloc.

A les comarques de Girona, que són les que conec més, hi ha una bona colla de santuaris que són autèntics centres d’atracció per a la gent de casa nostra, que no cal necessàriament que sigui creient, i també lloc de pau i descans per als d’aquí i de més lluny. Perquè les coses funcionin cal que toquem de peus a terra i saber de quin mal hem de morir. Fa força temps els santuaris eren bàsicament llocs de culte, tot i que molts capellans responsables van endevinar que també podien ser una font d’ingressos importants. Només com a exemple, mossèn Joaquim de Santa Afra, un santuari molt proper a la capital gironina, a la vall de Llémena, va passar la seva vida com a responsable del santuari, on hi va fer de mestre de la mainada de la vall –en deien la universitat de Santa Afra– i també portava l’hostatgeria. Un dia, tot fent petar la xerrada, em va ensenyar una llibreta on tenia apuntats a mà tots els àpats que s’havien servit des del santuari, principalment en casaments. Hi tenia apuntat el nom del que havia encarregat l’àpat i el que els havia cobrat. I podríem parlar de mossèn Juanola, als Àngels, o de mossèn Miquel, conegut també com a mossèn Llampec, a la Salut de Sant Feliu de Pallerols. Molta gent, sobretot de Barcelona, passava uns dies de vacances al santuari. Era un lloc de relax, de pau i tranquil·litat i també per a alguns una mena de reforç de la seva espiritualitat.

Crec que encara hi tenen molt a dir els santuaris, a més del tema de la fe. Em sembla encertat que molts santuaris s’hagin renovat a fons i puc assegurar que en alguns d’ells, i ho dic per experiència, s’hi menja més que bé i a uns preus assequibles. Tornem als Àngels. Espero que ben aviat es tornin a obrir totes les portes i que s’ofereixin els millors serveis. Per la meva part, ja tenen dos dinars assegurats.