Opinió

Tribuna

Santuaris

“Hi ha una bona colla de santuaris que són autèntics centres d’atracció més enllà de la fe

Dies enrere amb uns amics vam pujar al santuari de la Mare de Déu dels Àngels, que la gran majoria sap que és ben a prop de Girona, amb una vista sobre l’Empordà impressionant. Aquest santuari per als gironins sempre ha tingut una estima especial. Molta gent hi puja a peu tot i que hi ha un bon tros. Doncs quina no va ser la meva sorpresa quan arribem a dalt i ho trobem tot tancat. Hi havia gent que hi feia voltes contemplant el paisatge, però no es podia fer una cervesa ni menys esmorzar o dinar. Una simple nota a la porta d’entrada informa que per raons alienes a la casa estava tancat. Quina pena em va fer. Dotzenes de vegades hi havia pujat i sempre s’hi notava vida. N’he parlat amb una persona del bisbat de Girona, que és el propietari del santuari, i em va dir que se n’havien anat els darrers que ho han portat i que ara s’estaven fent les gestions pertinents per escollir un nou responsable entre els que s’han presentat per ocupar el lloc.

A les comarques de Girona, que són les que conec més, hi ha una bona colla de santuaris que són autèntics centres d’atracció per a la gent de casa nostra, que no cal necessàriament que sigui creient, i també lloc de pau i descans per als d’aquí i de més lluny. Perquè les coses funcionin cal que toquem de peus a terra i saber de quin mal hem de morir. Fa força temps els santuaris eren bàsicament llocs de culte, tot i que molts capellans responsables van endevinar que també podien ser una font d’ingressos importants. Només com a exemple, mossèn Joaquim de Santa Afra, un santuari molt proper a la capital gironina, a la vall de Llémena, va passar la seva vida com a responsable del santuari, on hi va fer de mestre de la mainada de la vall –en deien la universitat de Santa Afra– i també portava l’hostatgeria. Un dia, tot fent petar la xerrada, em va ensenyar una llibreta on tenia apuntats a mà tots els àpats que s’havien servit des del santuari, principalment en casaments. Hi tenia apuntat el nom del que havia encarregat l’àpat i el que els havia cobrat. I podríem parlar de mossèn Juanola, als Àngels, o de mossèn Miquel, conegut també com a mossèn Llampec, a la Salut de Sant Feliu de Pallerols. Molta gent, sobretot de Barcelona, passava uns dies de vacances al santuari. Era un lloc de relax, de pau i tranquil·litat i també per a alguns una mena de reforç de la seva espiritualitat.

Crec que encara hi tenen molt a dir els santuaris, a més del tema de la fe. Em sembla encertat que molts santuaris s’hagin renovat a fons i puc assegurar que en alguns d’ells, i ho dic per experiència, s’hi menja més que bé i a uns preus assequibles. Tornem als Àngels. Espero que ben aviat es tornin a obrir totes les portes i que s’ofereixin els millors serveis. Per la meva part, ja tenen dos dinars assegurats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia