Tribuna
Conèixer i estimar les llengües
“Només el model plurilingüe garanteix, al infants, l’eficiència lingüística i la igualtat d’oportunitats en el món globalitzat.
Quan d’enrenou per no res! Els socialistes “trenquen el consens lingüístic”, “es mimetitzen en Ciutadans”, “reneguen de la immersió”... i un devessall de floretes semblants. Tot començava amb un article de pim-pam-pum en un diari de gran tirada. I, de seguida, per contagi, es desencadenava el clàssic “fot-li que és de Reus” (del temps de la carlinada) i la fuselleria s’esplaiava a discreció.
Confesso que tant d’estrèpit em va alarmar i que vaig córrer a escatir quina n’era la causa i si, a can PSC, algú s’havia begut realment l’enteniment. No vaig trobar gaire res. Ningú no havia fet cap comunicació pública sobre llengua. Es tractava d’un paràgraf extret d’un document per al proper congrés del PSC, que no incorria pas en cap dels pecats denunciats. De fet, pocs dies després, una certa premsa madrilenya feia pedra d’escàndol d’un altre paràgraf del mateix document: “El PSC afirma que Catalunya és una nació i que Espanya és una realitat plurinacional!”. Quina novetat! Sempre ho ha afirmat. Però ja se sap: som en temps d’anatemes creuats, a la mida de cada fe.
Allò que diu el PSC és que cal “flexibilitzar la immersió” per avançar més decididament “cap al model educatiu plurilingüe” que s’anuncia de fa temps, del qual els infants han de sortir dominant, no ja dues llengües, sinó tres: català, castellà i anglès (o una altra llengua tercera); sigui dit de passada: sense modificar la llei ni la condició del català com a llengua pròpia i vehicular. Equivalent al que va dir no fa gaire el conseller Josep Bargalló i que, per cert, també va merèixer les ràfegues de la fuselleria. I molt semblant al que havia dit amb igual sort, en temps del “tripartit”, el conseller Ernest Maragall, amb l’afegitó que “també a Olot (volia dir a les zones més catalanoparlants on pugui fer falta) potser hi calgui una mica d’immersió en castellà”.
I és que la immersió no és l’escola monolingüe que s’havien afigurat alguns en els seus somiejos, sinó un mètode pedagògic destinat a assolir el domini d’una determinada llengua per l’alumne. Mentre que, d’altra banda, avui, urgeix aconseguir, sense més demora, que els infants de Catalunya en dominin tres, de llengües. L’eficiència de Catalunya i la de cadascú, en el món globalitzat, en depèn.
La immersió en català és clau per garantir el domini del català i la igualtat d’oportunitats als infants de les zones de predomini castellanoparlant. Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet van ser els primers a exigir-la. Però és obvi que, per assolir el domini de l’anglès, farà falta també algun nivell d’immersió en aquesta llengua en algun tram de l’ensenyament obligatori. I pot ser que això, en algun grau i alguns indrets, passi també amb el castellà. En quin grau i a criteri de qui? No pot determinar-ho, certament, cap quota d’aplicació general, dictada des de fora del sistema educatiu, sinó que ha de fer-ho cada escola i cada institut, en funció de les necessitats pedagògiques de la seva població escolar, derivades de la realitat sociolingüística de la comunitat local on s’insereix.
El PSC sempre ha defensat tres principis: 1) Plena garantia per als drets lingüístics de la ciutadania, tant en català com en castellà, particularment des de les administracions. 2) El català en el centre de gravetat, com a “llengua pròpia” del país, és a dir, la que aquí es va forjar i aquí es juga la vida; i com a llengua minoritària en el context global. 3) L’escola comuna, contra la separació dels infants per raó de llengua i en la qual tots acabin dominant tant el català com el castellà; i, ara, l’anglès (o una altra).
L’escola monolingüe no va enlloc. L’endemà de la transició, els seus partidaris van derivar cap a la doble xarxa escolar, no en va l’escola monocatalana en comportava, automàticament, una altra de monocastellana, coincidint així, paradoxalment, amb el nacionalisme espanyol i el neolerrouxisme. L’escola comuna, sota el guiatge de Marta Mata, va venir a esmenar-los la plana. Que no s’equivoquin de nou. Només el model plurilingüe garanteix, al infants, l’eficiència lingüística i la igualtat d’oportunitats en el món globalitzat.
Sisplau, no magregem més les llengües. Les llengües són per comprendre, per comunicar-se, per entendre’s, encara que també poden servir per odiar, per barallar-se, per llançar-se-les pel cap. Marta Mata deia que l’escola havia de fer que “els nostres infants coneguin i estimin el català i el castellà”. I confiava en la saviesa i la responsabilitat pedagògica dels mestres: “És bo que els infants sàpiguen que els seus mestres són tan normals que tenen opinió política i religiosa; i que són tan mestres que no els la inculcaran.” Que així sigui.
