Un polígon que és una bomba

A propòsit de l’explosió a l’empresa Iqoxe, al complex petroquímic sud de Tarragona, la periodista Margarida Saenz Diaz va comentar en la tertúlia del programa Més 324, conduït per Xavier Grasset, que és una dona de lletres i que, per tant, no s’atrevia a valorar una qüestió relativa a la ciència, com ho és la química, però que, amb la cautela deguda, plantejava si no és perillosa la concentració de tantes empreses en una zona que, a més, forma part d’un territori amb molta densitat urbana i turística. Jo també sóc de lletres, però m’atreveixo a dir que, més que una qüestió de ciència, ho és d’indústria, a la qual, en tot cas, la ciència s’hi posa al servei a través de la tecnologia.

En molts països africans, el petroli s’ha convertit en “l’or negre de la mort”, títol d’un esplèndid llibre del periodista Xavier Montanyà sobre Nigèria que dona compte del fet que la indústria petroliera només ha enriquit una minoria del país mentre que la majoria de la població encara s’ha empobrit i ha emmalaltit més a conseqüència de l’abandonament d’altres activitats econòmiques i la devastació ecològica derivada dels residus de l’extracció. La relació de Tarragona amb el petroli no és, evidentment, la mateixa, però pensem-hi, perquè també pateix la desgràcia d’haver-ne trobat a les seves aigües. L’extracció mai no ha estat gaire elevada i, dels tres submarins en actiu, actualment només se’n treu el 0,2% del consum a l’Estat espanyol, però, arran de l’existència de petroli, s’hi ha arribat a construir el més gran polígon petroquímic del sud d’Europa amb 12.000 hectàrees d’instal·lacions, que, divisats des de l’A-7, semblen un decorat de ciència-ficció amb les xemeneies que escupen foc i fum. Pot argumentar-se, és clar, que aquest complex dona feina directa a 10.000 persones. Tanmateix, a quin preu? No només hi ha tots els efectes contaminants que mai no s’acaben de saber mentre que, amb els vessaments de petroli, aquesta zona s’ha convertit en la claveguera de Catalunya. Aquest polígon és una bomba que, com demostra l’explosió recent a l’empresa Iqoxe, sempre pot esclatar. No era la primera vegada, però aquesta ha estat més desastrosa i tràgica. És el risc que s’ha d’acceptar pel desenvolupament econòmic i per mantenir un cert consum d’energia? S’ha de donar per fet i sense remei fins que tot plegat exploti? Pendents de saber les causes concretes d’aquesta explosió, seria possible començar a pensar com evitar-ne d’altres?