Opinió

De set en set

Sánchez es frega les mans

Si jo fos Pedro Sánchez, començaria a ensumar-me una legislatura ben plàcida, si més no pel que fa a l’aprovació de les qüestions més primordials, com pot ser el pressupost general de l’Estat. Si el suport continuat dels partits independentistes depèn de l’avenç de la taula de diàleg entre els governs catalans i espanyols, i jo presidís La Moncloa, em miraria amb un somriure una mica malèfic la manca d’unitat de l’altre 50% que ha de donar sentit a aquesta taula. Perquè no hi ha millor excusa per no avançar i per encallar el diàleg que esprémer les debilitats del contrari. I si a la banda independentista ni tan sols es posen d’acord entre els actors que la integren, com nassos poden pactar una única proposta amb el govern del PSOE i UP. Dilatar la taula veient com els independentistes catalans s’estomaquen entre ells (i ja no parlem del que ens espera quan s’aproximin les eleccions al Parlament) farà que les possibilitats d’avançar es dissolguin com un terròs de sucre. I és donar peu a un escenari que en cap moment posarà contra les cordes el govern espanyol. Ni tan sols li farà pessigolles. I, en paral·lel, els partits independentistes que tenen la clau de la governabilitat (ERC però també EH Bildu) veuran disminuïda la seva influència a l’hemicicle a favor d’una solució que suavitzi el conflicte. El govern català necessita que la voluntat anunciada de pactar una estratègia unitària es consumi sense fissures per poder seure a negociar amb una posició ferma i unitària. I incloure, sense excepcions, tothom que estigui a favor del diàleg, a menys que el que vulgui construir sigui una república tan petita que molts no hi tinguem cabuda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.