Els insaciables

Hi ha gent que mai no en té prou. Hi ha empreses que fixen preus exagerats als seus productes o serveis, collen els proveïdors i s’aprofiten dels seus empleats fins a cremar-los. També hi ha individus amb poder –econòmic, polític, intel·lectual o de gènere– que actuen sense escrúpols amb altres. I també hi ha estats que ho fan amb altres països, les seves colònies o porcions minoritàries de la seva població. La conseqüència es que els uns viuen a costa dels altres.

Però quan els aprofitats no saben gestionar els guanys aconseguits o les seves elits són tan corruptes que la resta no en pot gaudir, es produeixen fallides paradoxals. Sense anar gaire lluny, des de Felip II, i malgrat el vast imperi i l’espoliació continuada de les mines americanes, l’Estat espanyol ha passat per tretze suspensions de pagaments o fallides; que ho diguin als holandesos de l’època o al banquer Jakob Fugger! També n’hi hagué unes quantes amb la dinastia borbònica i Franco va posar el seu segell en la darrera, quan no va voler fer front als deutes del govern de la República (devien ser menys espanyols).

Sense colònies ultramarines i amb una autarquia d’anys i panys, l’ingrés a Europa va significar l’entrada de molts de diners durant molts d’anys, però l’Estat continua sent un paradigma de desigualtat social i territorial. Avui dia el deute acumulat i la tendència que té a desbocar-se amb cada nou govern no són cap bon presagi. Les seves elits estan acostumades a ingressar diners, sense importar-los gaire l’origen; a més, en controlen indirectament la distribució i amb mà de ferro –i multes!–, els que generen riquesa. Una pregunta innocent: On han anat –i van– a parar tants de diners? I un auguri: amb aquesta història al darrere, amb un present així i amb la confiança que mereix l’interlocutor, qualsevol negociació durà a via morta.