Opinió

Tribuna

Silenci, sisplau

“No hi ha autoconeixement sense capacitat de silenci i de silenciament

En alguns dels exer­ci­cis d’intros­pecció que fem a les nos­tres clas­ses hem vist de tot i de tota mena. Fixem-nos en alguns exem­ples, tal vegada esbi­ai­xats, però reals. Pro­fes­si­o­nals que con­fes­sen que al llarg de tota la seva vida sem­pre s’han sen­tit incapaços d’estar sols, amb pànic a no fer res. Direc­tius que quan se’ls con­vida a fer una estona de silenci comen­ten que és la pri­mera vegada a la vida que ho fan durant tanta estona (15 minuts), exclo­ent quan dor­men, és clar. Joves que quan explo­ren les seves pors arri­ben a la con­clusió que totes con­flu­ei­xen en la por de sen­tir-se sols. Es fa ine­vi­ta­ble recor­dar Pas­cal: tota la desgràcia dels homes ve de no saber estar sols en una habi­tació. Perquè no es tracta de com­pen­sar l’acti­visme labo­ral amb l’acti­visme del lleure, com fem tan sovint. Sen­tir-se sols sig­ni­fica estar orfes de les nos­tres con­ne­xi­ons i nus davant nosal­tres matei­xos. I és que sovint vivim com hàmsters, satu­rats d’acti­vi­tats i en movi­ment con­tinu, fent moure frenètica­ment la roda que no ens porta enlloc.

Patim tant per la manca de silenci exte­rior (vícti­mes de cons­tants inva­si­ons) com per les cons­tants inter­rup­ci­ons que ens infli­gim a nosal­tres matei­xos via tec­no­lo­gies, fins i tot quan ningú ens inter­romp, i la nos­tra irre­fre­na­ble xer­ra­meca interna, nodrida per les mil i una for­mes d’estar atra­pats pel pas­sat o negui­te­jats pel futur. Per això hauríem de començar a con­si­de­rar el silenci com un bé per­so­nal, com un bé pro­fes­si­o­nal i com un bé públic. No estem par­lant només de la neces­si­tat de fer parènte­sis repa­ra­dors per poder rei­ni­ciar una vida frenètica. No estem par­lant sim­ple­ment de liqui­dar aquesta fal·làcia que ano­me­nem mul­ti­tasca, que no és res més que una suc­cessió acce­le­rada de tas­ques micro­frag­men­ta­des, l’apo­te­osi de l’atenció dis­persa, que no fa res més que con­so­li­dar l’ansi­e­tat i l’estrès. Par­lem del desen­vo­lu­pa­ment d’una capa­ci­tat humana –ple­na­ment humana– que ens per­met sub­mer­gir-nos en l’acció sense que­dar atra­pats per ella; la cre­ació d’un espai inte­rior que ens per­met viure sense des­viure’ns, i que ens per­met no obli­dar qui som i no con­fon­dre’ns amb el rol que exer­cim. Perquè, quan par­les a fons amb pro­fes­si­o­nals sobre la seva vida pro­fes­si­o­nal, sem­pre hi aca­bes tro­bant l’anhel de voler tre­ba­llar des d’una atenció cen­trada, que no és el sim­ple desig de viure sense ten­si­ons, sinó la nostàlgia de viure i actuar sense per­dre la con­nexió amb el cen­tre d’un mateix.

Fa temps que estem con­vençuts que el desen­vo­lu­pa­ment de la soci­e­tat del conei­xe­ment (és a dir: no que­dar enfan­gats en la soci­e­tat de la infor­mació i de la info­xi­cació) vindrà acom­pa­nyat del desen­vo­lu­pa­ment de la capa­ci­tat d’auto­co­nei­xe­ment. Dub­tem molt que sigui pos­si­ble la pri­mera sense la segona. I no hi ha auto­co­nei­xe­ment sense capa­ci­tat de silenci i de silen­ci­a­ment. Alguna vegada hem pro­po­sat que seria un ser­vei públic relle­vant ofe­rir a les nos­tres ciu­tats espais sen­zills i aco­lli­dors en els quals, sim­ple­ment, hom pogués estar en silenci en un entorn on ningú no li demanés expli­ca­ci­ons de res (no podrien les esglésies fer alguna cosa en aquest sen­tit?). I per què no dis­po­sar d’aquests espais en les orga­nit­za­ci­ons, ente­sos com un com­po­nent més de la salut i la segu­re­tat en el tre­ball, en el sen­tit més estricte de l’expressió? Però tot això no té sen­tit sense pràctica i ini­ci­a­ti­ves per­so­nals. Perquè en el silenci al que ens refe­rim no es tracta de des­con­nec­tar i fer un clu­cull, sinó d’estar con­nec­tat, lúcida­ment des­pert i atent.

Par­lem, en un cert sen­tit, d’espais sabàtics. És clar que, per una vegada si més no, podríem pren­dre’ns les parau­les seri­o­sa­ment. Recor­dem que en la tra­dició semítica sabàtic s’ente­nia com un temps de lli­ber­tat, per con­nec­tar amb la lli­ber­tat i per recor­dar que en l’ori­gen del que som hi ha sem­pre la lli­ber­tat com a alli­be­ra­ment. De fet, con­tra els usos actu­als, sabàtic sig­ni­fica pròpia­ment supressió de l’obli­gació de ren­dir. L’any sabàtic era un any de gua­ret sagrat per recor­dar que el que ens per­met viure huma­na­ment no és sen­tir-nos posseïdors de la vida, sinó recep­tors, aco­lli­dors i ser­vi­dors de la vida. En llen­guatge teològic, que la terra no és nos­tra, sinó un do de Déu. O, com diu el papa Fran­cesc, la nos­tra casa comuna.

Del que es tracta és d’incor­po­rar aquesta dis­po­sició al silenci com un espai propi, del qual ningú no tindrà cura si no en tenim cura nosal­tres matei­xos. Perquè som nosal­tres matei­xos els que habi­tu­al­ment en som els prin­ci­pals boi­co­te­ja­dors. I no estem par­lant d’optar per la vida monàstica, sinó de recon­ver­tir la matriu de la nos­tra vida pro­fes­si­o­nal. Per això volem aca­bar amb unes parau­les de J. Bada­racco quan, par­lant del lide­ratge, parla d’aque­lles per­so­nes que “poden fer una pausa en les tas­ques geren­ci­als que con­su­mei­xen el seu temps i empren­dre un procés d’inda­gació inte­rior, un procés que més comu­na­ment es rea­litza en la car­rera i no en un tran­quil aïlla­ment. Es poden endin­sar més enllà de l’agi­tada superfície de la seva vida quo­ti­di­ana i cen­trar-se de nou en els seus valors i prin­ci­pis bàsics. Una vegada reve­lats, aquests valors i prin­ci­pis, reno­ven el seu sen­tit de propòsit en el tre­ball i actuen a tall de tram­polí per a l’acció. Repe­tint aquest procés, acon­se­guei­xen plas­mar una autèntica i robusta iden­ti­tat basada en la seva pròpia com­prensió de què és el cor­recte”.

Quan dema­nem silenci no ens refe­rim només a això. Però, cer­ta­ment, també ens refe­rim a això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia