Encaixades

Amb el sidral que tenim muntat amb el coronavirus, i encara hi ha qui s’entreté a queixar-se –a ofendre’s!– quan algú, com a mesura preventiva contra el contagi, evita donar-li la mà. Que com ens hem tornat –diuen–, que com en som d’exagerats, que com podem perdre aquest toc de calidesa tan propi del nostre tarannà mediterrani...

De fet, a mi també m’agrada l’encaixada de mans. La prefereixo mil vegades als dos petons de rigor que estampem al primer desconegut que ens presenten. És una salutació estètica, noble i gens invasora. Llegeixo que és un costum que data de l’edat mitjana i que va néixer com un senyal de pau, una forma de demostrar a l’interlocutor que no s’empunya cap arma. L’encaixada, a més, és una molt bona font d’informació sobre la persona que tens al davant.

No et transmet el mateix aquell que, més que oferir-te la mà, té la deixa anar tova i desganada traslluint un interès zero per la teva coneixença, que aquell que quan li allargues, te la sosté amb força (tampoc cal trencar les falanges) i acompanya el gest amb un somriure. És clar que també hi ha moltes altres maneres d’establir contacte, com la inclinació de cap dels orientals, asèptica i molt indicada en temps de contagis. O una simple mirada, com suggeria ahir la cancellera Merkel, ara que el coronavirus sembla que li ha relaxat la mà de ferro amb què controla les finances.