Lligats de mans

En el catàleg de dislèxies polítiques que acu­mula el govern de Pedro Sánchez, s’hi acaba d’afe­gir l’ano­me­nat Pacte de Recons­trucció. Diu la lle­genda popu­lar que, anti­ga­ment, sota l’ordre de publi­cació d’una decisió gover­na­men­tal al But­lletí Ofi­cial de l’Estat, els minis­tres hi afe­gien “redáctese con la con­fusión de cos­tum­bre” perquè l’escrit sin­to­nitzés amb el bati­bull dels tex­tos legals. Però l’actual líder soci­a­lista sem­bla que ha deci­dit anti­ci­par aquesta con­fusió i fer-la visi­ble a l’inte­rior del mateix gabi­net, vis­tos els cri­te­ris erràtics i con­tra­dic­to­ris que acu­mula des que ocupa els des­pat­xos de La Mon­cloa.

Sobre el paper, un pacte d’abast esta­tal amb la impli­cació de tots els agents polítics, soci­als i econòmics està ple­na­ment jus­ti­fi­cat a la vista de la crisi que la pandèmia de la Covid-19 ha acce­le­rat. Si al dèficit de 35.000 mili­ons, un deute públic que absor­beix el 96,3% del PIB, una Segu­re­tat Social des­fo­nada, un atur estruc­tu­ral irre­duc­ti­ble i una franja social amplíssima afec­tada per la pobresa, hi afe­gim un atur que encara s’enfi­larà força més, uns sala­ris que cau­ran i un con­sum que retro­ce­dirà, es poden com­plir per­fec­ta­ment els augu­ris del Banc d’Espa­nya, per qui la cai­guda pot ser la més acu­sada dels dar­rers vui­tanta anys. Amb aquesta pers­pec­tiva, es pot espe­rar altra cosa que el govern esta­tal pro­posi un pacte per fer-hi front? Es pot espe­rar res més que tot­hom enten­gui que la crisi no dis­cri­mi­narà ningú i que calen mesu­res de con­tenció perquè els danys siguin el menys lesius pos­si­ble per al con­junt de la soci­e­tat?

Doncs sem­bla que sí. Per començar, el Par­tit Popu­lar, que defuig qual­se­vol taula de nego­ci­ació que no sigui par­la­mentària. I tot seguit, el PSOE i Uni­das Pode­mos, que cedei­xen a aquesta pressió i accep­ten con­fi­nar el pacte a una de tan­tes ino­pe­rants comis­si­ons del Congrés de Dipu­tats. És a dir, es can­via un esce­nari d’inter­lo­cució directa entre els actors econòmics i soci­als –als quals només es deixa l’esce­nari del car­rer– per un altre en el qual els medi­a­dors –la classe política– s’eri­gei­xen en pro­ta­go­nis­tes únics, de manera que es posa en risc el con­sens neces­sari per con­cer­tar i exe­cu­tar el pla. I si ens ate­nem a una de les regles de la nego­ci­ació, que diu que s’ha de saber qui repre­sen­ten els nego­ci­a­dors, fets i comp­tats els ante­ce­dents de qui com­pon les majo­ries par­la­mentàries, ja ens podem anar calçant.

Això sí: per a Pedro Sánchez cap opor­tu­ni­tat és menys­pre­a­ble per prac­ti­car la pres­ti­di­gi­tació. Les comu­ni­tats autònomes, eva­po­ra­des i segres­ta­des en el con­trol de la pandèmia del coro­na­vi­rus, han reei­xit del fons del seu bar­ret de copa per pro­me­tre que tin­guin pro­ta­go­nisme en no se sap ben bé quin paper con­tra la crisi. En el cas de Cata­lu­nya, deurà ser perquè ens enco­ma­nem a la mare­dedéu de Mont­ser­rat, perquè ni el govern espa­nyol té cap intenció de per­me­tre que aquí ens espa­vi­lem sols, ni sem­bla que nosal­tres tin­guem cap eina per des­fer-nos de les seves mani­lles.