Opinió

Vuits i nous

Patates fregides

“Ni l’industrial ni Pujol me’n van oferir, i era l’hora de l’aperitiu

Un matí, men­tre ela­bo­rava amb Jordi Pujol les Memòries en el seu des­patx del pas­seig de Gràcia, es va fer anun­ciar una visita que no tenia espera. Va entrar un home impetuós, acom­pa­nyat del seu fill, que car­re­gava una pila de capses ple­nes de bos­ses de pata­tes fre­gi­des i fruits secs de fabri­cació indus­trial seva. Les capses van ocu­par tota l’enorme taula de reu­ni­ons del des­patx. A mi, l’home no em va dir ni bon dia ni ase ni bèstia. Com si no existís, com si fos trans­pa­rent. La con­versa, plena dels deli­ris de gran­desa d’un tri­om­fa­dor, només tenia en compte el pre­si­dent. Vaig enten­dre que era de Santa Coloma de Far­ners i que es deia Via­der. Un moment que Pujol ate­nia el telèfon li vaig dir que conei­xia uns Via­der de Santa Coloma, i que un era metge i l’altre sas­tre. “A Santa Coloma, l’únic Via­der soc jo.” Vaig notar en el fill una certa inco­mo­di­tat per l’exclu­siva. S’acos­tava el mig­dia, venia la gana. Vaig pen­sar que l’home pro­po­sa­ria obrir unes bos­ses i orga­nit­zar una mica d’ape­ri­tiu. No en va fer ni la intenció. Se’n va final­ment anar recal­cant: “Per a vostè i la Marta.” Un cop fora, Pujol va cri­dar les secretàries. Vaig creure arri­bada l’hora de l’ape­ri­tiu. “Otro que tal baila”, que diu en Narcís Garo­lera citant Pom­peu Fabra, gran acu­mu­la­dor de cas­te­lla­nis­mes. Va orde­nar que les capses fos­sin situ­a­des a l’entrada per endur-se-les a casa a l’hora de dinar. Les secretàries van dir que de cap manera. Van reti­rar dues capses, van treure Coca-coles de la nevera, i el ver­mut va ser un fet. D’una Coca-cola Pujol en diu un Coca-cola. Un dia li havia comen­tat que era una beguda molt bona. “Diguin el que diguin, molt”, em va con­tes­tar. Els polítics, i en Pujol el pri­mer, sem­pre estan a la defen­siva, sem­pre es dis­cu­tei­xen amb algú, real o ima­gi­nari. “Diguin el que diguin” vol dir els pro­gres, els comu­nis­tes, els soci­a­lis­tes, els que pro­jec­ten incon­ve­ni­ents a un Cola-cola. En sor­tir vaig veure acu­mu­la­des a la porta les capses des­ti­na­des a can Pujol. A Santa Coloma mateix una marca de gale­tes pre­senta la imatge de dos vellets sols men­jant les espe­ci­a­li­tats de la casa. Vaig veure Pujol i la Marta fent aquell ves­pre la mateixa com­po­sició plàstica.

Em tru­carà des de la reclusió de casa: “Cuyàs, no sé si em dei­xes bé o mala­ment, però m’huma­nit­zes, i t’ho agra­eixo.” Com que no li puc anar a fer com­pa­nyia, evoco epi­so­dis de la nos­tra relació, dila­tada en el temps. “T’ho cri­ti­ca­ran.” No cal que m’ho digui. Cada cop que parlo de Pujol, amb sim­pa­tia o neu­tra­ment, sur­ten els que em recla­men a mi els diners que aquell 25 de juliol va con­fes­sar que tenia a Andorra. O si no, em recla­men els de les Memòries, que con­fo­nen amb una bio­gra­fia. Però haig de renun­ciar a les experiències, impor­tants o anecdòtiques, que em va fer acu­mu­lar?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia