Opinió

LA CRÒNICA

Els tres lleons

Ara és veritat que Girona resulta avorrida, en la situació actual, igual que tantes altres poblacions

Quan venien a Girona per­so­nes foras­te­res, no els cos­tava massa de tro­bar que “era una ciu­tat avor­rida”. Qua­li­fi­ca­tiu injust, perquè sem­pre ha comp­tat amb atrac­tius per resul­tar al gust d’aquell que sap apre­ciar-la en la seva justa dimensió. Però ara sí: ara és veri­tat que Girona resulta avor­rida, en la situ­ació actual, igual que tan­tes altres pobla­ci­ons a tot el país. Mai havíem expe­ri­men­tat angoixa per la soli­tud, pel silenci forçat, per l’avor­ri­ment. És impor­tant, però, veure com la ima­gi­nació humana ha sabut inven­tar acti­vi­tats i atrac­tius sense sor­tir de casa. Són suc­ce­da­nis que ens ima­gi­nem per miti­gar d’alguna manera aquest enso­pi­ment.

Això fa que qual­se­vol nova mogui curi­o­si­tat. Un com­pany nos­tre que viu arran de l’Onyar no s’ho va pen­sar dues vega­des per entrar ves­tit a l’aigua per tal de res­ca­tar una imatge que –vista de lluny– podia sem­blar un ros­tre humà...! Esbom­bada la notícia per la premsa, en poc temps es va divul­gar que era una pedra escul­pida pro­ce­dent de la deco­ració de la dis­co­teca La Sala del Cel que repre­sen­tava el sem­blant en èxtasi de Teresa de Jesús..., i en va aparèixer també d’imme­diat l’autor. El que encara no sabem és com va anar a parar al fons de l’Onyar, cap a l’any 1998.

El fet ens porta a tenir el record de la visió de tres caps de lleó, metàl·lics, que sem­pre hem con­tem­plat a banda i banda del pont de Pedra, dos d’ells a les pilas­tres ados­sa­des a con­ti­nu­ació del pont i l’altre, soli­tari, a la part dreta, abans d’arri­bar-hi. El peri­o­dista Jaume Fabre, en una Guia d’escul­tu­res als car­rers de Girona publi­cada l’any 1985, fa un excel·lent recor­re­gut fotogràfic docu­men­tat. Aca­bada la feina, algú li va sug­ge­rir la visió dels tres lle­ons, i en va dei­xar constància al final de l’estudi, en un apèndix. Allà es diu que for­men part de la deco­ració del pont, inau­gu­rat l’any 1856.

Però aques­tes tres bes­ti­o­les no han meres­cut una impres­cin­di­ble res­tau­ració i apa­rei­xen amb sem­blan­ces des­cu­ra­des, bru­tes, llar­do­ses, ple­nes d’incúria. Cap con­sis­tori els ha dig­ni­fi­cat, quan per l’anti­gui­tat i el sen­tit històric s’hau­rien de haver poten­ciat i fins i tot il·lumi­nat. Tam­poc conei­xem la seva funció: eren pura deco­ració o des­guas­sos per a l’aigua?

En la memòria visual rete­nim també el moment més apo­calíptic de l’Onyar, en la gran inun­dació de l’any 1962, quan la fúria de les aigües va pro­vo­car una rup­tura a les parets del magat­zem de taüts de can Poch bagu­laire, veí del riu. Enmig del tor­rent des­fer­mat, les cai­xes de morts varen anar sor­tint, incor­po­rant-se al cor­rent en una maca­bra pro­cessó pre­si­dida per un bagul luxo­sa­ment escul­pit, que estava reser­vat per al senyor bisbe, quan fos el cas...!

El doc­tor Cartañà, bisbe de Girona, va morir el dia 1 d’agost de l’any següent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia