Opinió

opinió

Catalunya i els pressupostos postvirus

La pandèmia pro­vo­carà aquest 2020 a l’Estat espa­nyol una situ­ació econòmica sense pre­ce­dents: cai­guda del PIB, incre­ments molt ele­vats del dèficit, del deute i de l’atur. Aquesta situ­ació obli­garà, amb el temps, a un rigorós procés de con­so­li­dació fis­cal. La crisi de la gran recessió (2008) cons­ti­tu­eix un pre­ce­dent que ens per­met intuir com pot ser pres­su­postària­ment a Cata­lu­nya la deri­vada de la Covid-19.

Com és sabut, un pres­su­post públic el cons­ti­tu­ei­xen qua­tre mag­ni­tuds bàsiques: ingres­sos, des­pe­ses, dèficit o superàvit i l’accés a l’endeu­ta­ment. El des­ple­ga­ment de l’acció de govern ve deter­mi­nat per la capa­ci­tat de dis­se­nyar polítiques pròpies en cadas­cun d’aquests capítols. Ana­lit­zem fins a quin punt això és fac­ti­ble:

Ingres­sos: més d’un 90% són trans­ferències deter­mi­na­des en el model de finançament, que es nodreix bàsica­ment, tot i l’existència de diver­sos fons d’ani­ve­lla­ment, del ren­di­ment d’una cis­te­lla d’impos­tos (50% de l’IRPF, 50% de l’IVA i 58% d’impos­tos espe­ci­als) que es repar­teix a cada auto­no­mia en funció de la població pon­de­rada. Això vol dir que, a diferència dels pres­su­pos­tos dels estats o del règim de con­cert, els ingres­sos no guar­den relació directa i pro­por­ci­o­nal amb la capa­ci­tat de gene­rar recur­sos de l’eco­no­mia cata­lana (PIB per exem­ple). Els impos­tos cedits o els pro­pis (en total menys d’un 10%) inten­ten com­pen­sar aquest dese­qui­li­bri a costa sovint que la pressió fis­cal sigui com­pa­ra­ti­va­ment alta a Cata­lu­nya.

Des­pe­ses: en la seva major part són pràcti­ca­ment de caràcter fina­lista, atès que el model de des­cen­tra­lit­zació espa­nyol con­sis­teix a cedir la gestió dels ser­veis i la des­pesa (sani­tat, edu­cació...) però no els ingres­sos, que, com hem dit, depe­nen de les trans­ferències del govern de l’Estat en apli­cació del model de finançament i s’han d’ajus­tar a les altres mag­ni­tuds pres­su­postàries, espe­ci­al­ment el dèficit.

Dèficit: és una mag­ni­tud total­ment impo­sada per l’Estat, que alhora ha de seguir les direc­trius de la Unió Euro­pea. En aquest cas, l’Estat es reserva, però, la dis­tri­bució del per­cen­tatge de dèficit entre els dife­rents nivells de l’admi­nis­tració. L’experiència en aquest cas és prou reve­la­dora, ja que l’esforç de reducció ha estat molt més intens en les comu­ni­tats que en l’admi­nis­tració esta­tal, mal­grat que són com­petència autonòmica ser­veis bàsics com ara l’edu­cació i la sani­tat.

Endeu­ta­ment: no hi ha, tam­poc a Cata­lu­nya, capa­ci­tat de recórrer als mer­cats perquè, a con­seqüència del con­text des­crit, no es poden ofe­rir garan­ties i s’ha de recórrer al finançament esta­tal del FLA (fons de liqui­di­tat autonòmica).

Per tant, en el marc actual la capa­ci­tat d’ate­nuar a Cata­lu­nya els ajus­tos (reta­lla­des) deri­vats de la situ­ació econòmica de la Covid-19 és, igual que en la crisi del 2008, molt reduïda. De fet, només seria pos­si­ble amb una reducció o eli­mi­nació de l’ele­vat i crònic dèficit fis­cal (5%-8% del PIB segons el mètode).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.