El servei públic audiovisual

Molt s’ha parlat els últims anys sobre quines són avui les funcions de servei públic que han de prestar en el nou context audiovisual els mitjans públics. Un debat obert en la majoria de països del nostre entorn. Per molts motius, però crec que avui, més que mai, situacions d’excepcionalitat com la que estem vivint posen en relleu la necessitat de prestar serveis públics essencials per a la nostra societat. Avui, com és lògic, en la situació actual de crisi sanitària provocada pel coronavirus, el servei públic per excel·lència és l’activitat sanitària. Un servei públic prestat per la xarxa assistencial pública de manera concurrent amb els serveis privats. L’altre servei públic clàssic és el servei educatiu, prestat per la xarxa educativa pública, conjuntament amb una oferta molt important de centres concertats i, tot i que menys, de centres estrictament privats.

Tot això, però, sense oblidar el servei públic audiovisual, que, com a servei universal, ofereix el seu contingut a tota la societat. Un servei públic veraç i creïble, que ha d’expressar la pluralitat de veus i d’idees de la nostra societat i que té com a objectiu la cohesió i la inclusió socials. A més, ha de ser imparcial, independent tant de les pressions polítiques com de les influències comercials.

El Consell de l’Audiovisual, com a autoritat reguladora, té la funció de verificar anualment el compliment de les missions de servei públic de la CCMA. I en aquests dies difícils de crisi sanitària i econòmica provocada per la pandèmia del coronavirus, el servei públic audiovisual adquireix una importància fonamental, ja que presta un servei essencial a la població. Les dades d’audiència, a més, demostren que, en moments de confusió, els mitjans públics són referència per a la ciutadania. En l‘actual crisi, doncs, una de les prioritats és, i ha de ser, la informació, amb programes informatius especials dedicats a la pandèmia, que donin veu als professionals sanitaris i als científics especialistes en la matèria per combatre la desinformació. També s’ha de donar veu a l’audiència, perquè pugui participar i expressar les seves preocupacions i preguntes.

Una altra qüestió fonamental, on crec que cal fer un esforç més gran, és a l’hora de proveir de continguts educatius els infants i els joves, per a diferents etapes i edats, atès que els centres educatius, malauradament, estan tancats. Així mateix, a més de prestar una especial atenció als infants i joves, també cal preveure continguts específics per a la gent gran, com ara exercicis o receptes i recomanacions per millorar la salut i l’alimentació.

Disposar d’un servei d’informació internacional en línia, com a mínim en anglès, és també una qüestió transcendent per difondre d’una manera veraç la situació de la pandèmia i també els avenços mèdics i científics, les mesures econòmiques que es puguin adoptar i les fortaleses que com a país es puguin presentar a la comunitat internacional. Així mateix, els mitjans públics han d’impulsar encara amb més ambició la reconstrucció de la indústria audiovisual i donar suport a tota la indústria cultural, molt afectada pel confinament de la població.

Aquestes són algunes de les bones pràctiques desenvolupades pels serveis públics audiovisuals d’arreu d’Europa, inclosa la CCMA, i que l’European Broadcasting Union ajuda a compartir.

En aquest sentit, és obligat reclamar novament la necessitat que la CCMA formi part de ple dret de l’EBU, com ja havia sol·licitat. És incomprensible que no en sigui membre i que, en canvi, trobem cadenes de ràdio privades espanyoles que sí que en formen part. Esperem, doncs, que de manera immediata es reconsideri aquesta qüestió.

La crisi actual ha demostrat la funció essencial de suport a la societat que desenvolupa el servei públic audiovisual arreu d’Europa, responent a les necessitats de la població i connectant amb els espectadors i amb els oients. És per tot això que cal apostar pel servei públic audiovisual, cal invertir-hi i cal garantir-ne la independència.