Opinió

Tribuna

Desconfinant-nos

Després de viure una etapa única i ini­ma­gi­na­ble, després d’haver-nos con­fi­nat durant gai­rebé dos mesos, d’haver seguit –majo­ritària­ment– les con­sig­nes ofi­ci­als de prudència sanitària, de cons­ta­tar les erra­des i les incon­gruències gover­na­men­tals i soci­als, de les rec­ti­fi­ca­ci­ons per­ma­nents, de les direc­trius sense sen­tit i les con­tra­dic­ci­ons diàries, seguim pen­dents de l’arri­bada de la fase 1 i de la fase 2, dels morts que encara ens col­pe­gen i del nom­bre de per­so­nes que seguei­xen ingres­sa­des, seguim empat­xats de notícies, d’opi­ni­ons d’espe­ci­a­lis­tes que diuen una cosa i d’altres que en diuen la contrària, i res­tem pen­dents de l’espe­rada vacuna (o almenys algun medi­ca­ment que apla­qui radi­cal­ment l’abast de la Covid-19). Men­tres­tant, tenim un ull posat a la Xina i a Itàlia, als Estats Units i al Bra­sil i a cada racó del món, tot espe­rant que les cor­bes de con­tagi s’apla­nin i no repun­tin, ja que cada (re)ober­tura genera imat­ges que es con­ver­tei­xen en un ai al cor entre els més porucs.

Ara comen­cem a des­con­fi­nar-nos, a recu­pe­rar espais de nor­ma­li­tat, a des­co­brir si la “nova nor­ma­li­tat” serà real­ment nova i si serà nor­mal. Bàsica­ment, ens inun­den les pre­gun­tes i les incer­te­ses, i és que són els dub­tes exis­ten­ci­als i con­crets el que més clar tenim: tenim clar que dub­tem de la salut, de la soci­e­tat, de l’eco­no­mia, de l’oci, dub­tem de tot. Men­tre ens posem les mas­ca­re­tes, espe­rem l’arri­bada mas­siva de tests i man­te­nim les distàncies soci­als, refem a poc a poc la nos­tra vida, reco­men­cem a rela­ci­o­nar-nos pre­sen­ci­al­ment, sor­tim al car­rer sense aque­lla sen­sació deso­la­dora, ja que avui torna a obrir aque­lla flo­ris­te­ria, demà el bar de la can­to­nada, la gent pas­seja de manera simi­lar a la d’abans del coro­na­vi­rus i, sí, de mica en mica s’omple d’espe­rança cada car­rer.

L’experiència ens fa ser escèptics, però molt voldríem que aquesta nova nor­ma­li­tat que impe­rarà fos més verda (que es reduís la con­ta­mi­nació), fos més social (amb més drets i no menys), fos més justa (on els que menys tenen no tor­nin a pagar els plats tren­cats) i fos més con­sis­tent empre­sa­ri­al­ment (amb un model més com­pe­ti­tiu i amb un entorn digi­tal més avançat). Però ens hi hem de posar i és l’hora d’inten­tar posar fi a les incògni­tes i els desit­jos i posar fil a l’agu­lla en la repa­ració, ja que hi ha un munt d’aspec­tes que cal tor­nar a tei­xir: en l’àmbit psi­cològic hi haurà seqüeles que caldrà curar, les cica­trius emo­ci­o­nals és indis­pen­sa­ble posar-les al davant i, després, reac­ti­var-ho tot, cada racó de la nos­tra soci­e­tat, cada comerç i cada lloc de tre­ball, cada escola. L’esde­ve­nir és una incògnita i hem de tor­nar a enfi­lar el camí de l’opti­misme vital, de la for­ta­lesa, d’esti­mar el que fem i tor­nar-hi, com passa sem­pre davant de grans pro­ble­mes, amb més con­vicció, ener­gia i entu­si­asme. Men­tre ens des­con­fi­nem res­tarà allò tan impor­tant de l’apre­nen­tatge: què hau­rem après de tota aquesta situ­ació impen­sa­ble? Tant de bo almenys un parell de coses: donar valor a la sani­tat i a les per­so­nes que més ens impor­ten.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia