Ni banal ni esnob

Guy Debord ja va predir el 1967 l’hegemonia de la cultura de l’espectacle, la cultura que guillotina la reflexió crítica i encoratja l’homogeneïtzació mental. Ve al cas perquè la historiadora de l’art Maria Garganté va obrir un debat fa uns dies a Facebook sobre les recreacions d’obres d’art que han fet persones de tot el món durant el llarg confinament. Garganté i el també historiador de l’art Manel Trenchs n’han promogut en una fantàstica web, QuedAR’T a casa , que conté continguts molt més amplis , tots de divulgació de qualitat, de la qual no anem precisament ben servits. La qüestió que plantejava honestament Garganté és si aquest fenomen contribueix o no a la trivialització de l’art. No sé si és perquè la quarantena em va estovar, però algunes imitacions m’han impressionat. Gent que desconec si té o no coneixements artístics ha emulat amb enginy l’expressivitat d’un rostre, la densitat d’una llum, els colors sumptuosos i els detalls diversos d’obres mestres de la història de la pintura. Un exercici pedagògic fascinant, tant per al que el fa (si el fa bé) com per al que el mira (si té la curiositat desperta). Ja m’agradaria trobar aquests raigs d’inspiració i frescor en les cartel·les o fulls de sala de molts dels museus que exposen aquestes peces, sovint d’un avorriment i una pedanteria que espanten. La banalitat és una epidèmia que devalua la cultura, però l’esnobisme també.