Opinió

LA GALERIA

Estampa de platja

Els periodistes ens ho mirem i escoltem quasi tot perquè mai saps on podràs trobar una notícia per al teu mitjà

Ara que hem ini­ciat la represa per uns o la nova nor­ma­li­tat per d’altres, hem pogut recu­pe­rar antics exer­ci­cis. Els peri­o­dis­tes ja saben que ens ho mirem i escol­tem quasi tot perquè mai saps on tro­baràs una notícia per al teu mitjà. Així, amb l’avançada de la deses­ca­lada vam poder tor­nar a uti­lit­zar les ter­ras­ses i, amb aquest fet, la pos­si­bi­li­tat de tor­nar a sen­tir con­ver­ses ali­e­nes. Sem­pre des de la dis­creció mai per posar en risc cap infor­mació valu­osa, excepte si l’atzar per­met con­ver­tir el diàleg en notícia. Ara, amb les plat­ges, aquesta pràctica encara és més sen­zi­lla. Sobre­tot, perquè a pocs metres de l’aigua, un té la sen­sació que la gent acaba par­lant més alt, com si hi hagués l’interès que la gent cir­cum­dant, sem­pre a dos metres de distància amb la represa, pugui sen­tir els nos­tres ava­tars vitals. Això va pas­sar aquest cap de set­mana. Com si d’El Qui­xot fos, podem dir que era en una platja de la Costa Brava el nom de la qual no vull recor­dar. A pocs metres un grup nombrós estava ja ins­tal·lat a la platja de manera dis­creta. L’arri­bada, però, d’un noi més va gene­rar més con­versa. La Covid-19 con­ti­nua mono­po­lit­zant mol­tes de les con­ver­ses diàries, ja sigui pel que ha pas­sat, pel temor del que pugui pas­sar o per la crítica furi­bunda a la gestió que n’ha fet un govern o altre. En aquest cas, l’argu­ment del novell al grup era clar: “Hem pas­sat la ter­cera guerra mun­dial.” Una frase con­tun­dent dita així com qui demana la crema solar per embe­tu­mar-se. I la frase va allar­gar-se amb una expli­cació sobre les bor­ses mun­di­als, les ganes de Trump de fer que el món balli al so de la seva música i com ho han apro­fi­tat els governs tenint-nos tots a casa tan­cats a pany i clau per la por de la pandèmia. Sem­pre he estat poc donat a creure’m les tesis cons­pi­ra­ci­o­nis­tes i encara menys si són d’escala mun­dial. Tot i això, també és cert que pot­ser per la feina tam­poc soc un crèdul que pugui donar qual­se­vol afir­mació per bona, perquè sovint, amb els anys, des­co­brei­xes que allò que sem­bla blanc té molts mati­sos, tants com hi veuen els esqui­mals. Més sor­pre­nent va ser que el jove hi acabés afe­gint una visió reli­gi­osa que va deri­var en els cos­sos incor­rup­tes de Joan Bosco o Teresa de Cal­cuta. Sovint fent broma amb els de la pro­fessió podem afir­mar que un peri­o­dista no és res més que un xafar­der pro­fes­si­o­nal, perquè el paguen per saber coses dels altres. En aquest cas, només és una estampa de platja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.