La passió i el càlcul

Hauré de fer-ne via perquè això s’acaba i tot just he encetat la segona part (de les dues en què, a banda de la capitulació, està dividida) de La cartoixa de Parma encapçalada per una afirmació que pot causar perplexitat i ressonar estranyament: “Amb els seus crits continus, aquesta república ens impediria de fruir de la millor de les monarquies”. És una cita de la mateixa novel·la tal com, en l’edició catalana que llegeixo, n’avisa una nota a peu de pàgina afegint-hi que no és rigorosament literal: els “crits continus” substitueixen “enraonies”, referint-se a rumors sense fonament.

Vaig deixar Fabrici amb el sentiment que, tot i obsessionar-se amb la cantant La Fausta, s’havia “enamorat de l’amor”, de manera que li escriu, a la seva tia Gina: “Ho he fet tot per tal de conèixer-lo, però pel que sembla la natura m’ha refusat un cor per estimar i estar malenconiós; no puc enlairar-me dellà el plaer vulgar, etc., etc.” Tanmateix, he arribat a un punt de la novel·la en què sembla que Fabrici, que fa pensar que sobretot s’estima ell mateix, comença a conèixer vertaderament l’amor. En aquest punt, Fabrici ha estat finalment detingut per haver matat el còmic Giletti, que volia matar-lo pels seus amors amb Marietta, i traslladat a la ciutadella de Parma, l’alcaid de la qual, el general Fabio Conti, té una filla, Clelia, amb la qual el presoner, coincidint-hi fugaçment en ser introduït a l’edifici, creua una mirada impressionant-lo l’expressió de malenconia de la noia.

És possible que Fabrici, emparat pels seus privilegis de classe i l’arbitrarietat de la justícia, no hagués pagat per la mort de Giletti si no haguessin conspirat els enemics del comte Mosca i el príncep de Parma no volgués demostrar el seu poder i d’alguna manera venjar-se de la Sanseverina, a qui, cobejant-la sense poder-la haver, va prometre que no detindria Fabrici quan ella, en saber que el nebot estava en perill, va entrar a palau per comunicar-li que marxava de la ciutat. Desesperada per l’engany del príncep Ranuccio Ernest IV, calculant a la vegada què pot fer per salvar Fabrici, pensa de trencar la seva relació amb el comte Mosca, al qual, en saber-ho, li cau el món a sobre perquè és un home profundament enamorat. Stendhal el presenta com un calculador que, servint i obeint el príncep sense estar-hi d’acord, intriga per mantenir la seva posició a la cort; però li concedeix la passió amorosa i així una certa grandesa. Gina, però, pensa que seria útil amistançar-se amb un altre: el fiscal general Rassi, sinistre personatge. Tot gira més o menys entre les passions i el càlcul.