Escombraries al magí

L’octubre del 1992, Gabriel Jackson (Mount Vernon, 1921-Ashland, 2019), historiador de la República i la Guerra Civil, descriu el racisme endèmic d’alguns coneguts europeus molt cultes que havia tractat des del 1950. A París un bilbaí l’informa que comparteixen genètica atesa l’estructura del crani i dels pòmuls; les mestresses d’una pensió de Tolosa li recomanen que no es fiï dels jueus –ell ho era– i li expliquen com reconèixer-los; un enginyer alsacià l’adverteix del “salvatgisme” dels llatins; uns intel·lectuals prosoviètics abominen de la “set de sang” dels pobles orientals. A Madrid li van fer saber que els gallecs són arters; els aragonesos, caparruts; els bascos, primaris; els catalans, pesseters, i els andalusos, africans i a Barcelona –hi viuria 26 anys– uns amics lamenten que la filla s’hagi casat amb un castellà i un altre pretén ensenyar-li a identificar un gitano. Totes aquestes persones tenien estudis universitaris. No se’ls va agafar seriosament fins que no van esclatar les guerres a l’antiga URSS i a l’antiga Iugoslàvia i es va posar de manifest fins a quin punt les llegendes pseudohistòriques, els estereotips negatius sobre determinats grups i les escombraries que acumulem al magí ajuden a legitimar la violència i les neteges ètniques (11 de juliol: 25 anys del genocidi de Srebrenica). Mai no és sobrer recordar la lliçó del púgil Joe Louis quan va deixar fora de combat Max Schmeling. Li van preguntar si se sentia orgullós de la seva raça –un negre vencent un nazi!– i ell va contestar: “Sí, molt orgullós de la meva raça, la raça humana.”