Opinió

Tribuna

Un cúmul de despropòsits

“Potser no hem après res i la Terra ens tornarà a recordar que no podem menystenir l’equilibri vital del planeta i embrutir-ho tot sense patir-ne les conseqüències

A casa, des que va començar el des­con­fi­na­ment –pot­ser unes set­ma­nes abans, fins i tot– por­tem a la pràctica un con­curs sin­gu­lar: escol­tem les notícies radiofòniques o tele­vi­si­ves fins que apa­reix entre­mig del dis­curs el terme coro­na­vi­rus. A par­tir del moment en què sen­tim la parau­leta-man­tra, que els mit­jans de comu­ni­cació repe­tei­xen de manera incan­sa­ble com si no existís res més al món, nosal­tres apa­guem el tele­vi­sor i la ràdio. He de con­fes­sar que, de moment, només hem acon­se­guit arri­bar a un minut escàs de durada i, en con­seqüència, hem hagut de renun­ciar a escol­tar unes notícies que es foca­lit­zen sobre­tot en els aspec­tes més nega­tius, els de les ombres, com si calgués con­ver­tir en tragèdia el drama de la vida i impe­dir-nos, als qui –sants inno­cents– encara ho volem, gau­dir dels petits ges­tos i les sub­ti­li­tats que ator­guen sen­tit a la vida quo­ti­di­ana.

Per­so­nal­ment em sap greu, perquè reco­nec la tasca dels bons peri­o­dis­tes que pre­pa­ren els infor­ma­tius. D’altra banda, fa dies que em dedico a obser­var els com­por­ta­ments de la gent en ple des­con­fi­na­ment (no pas amb una certa incre­du­li­tat, perquè la rea­li­tat supera qual­se­vol idea fictícia que pugui fabri­car la ment) i he con­fe­git una llista d’aspec­tes irri­so­ris –per dir-ho de manera ama­ble– que s’ha anat ampli­ant a mesura que m’hi fixava. En plena pandèmia ningú no havia de por­tar mas­ca­reta (set­ma­nes després vam saber que s’havien estal­viat l’obli­ga­to­ri­e­tat perquè no n’hi havia i la causa era que es fabri­ca­ven totes a la Xina, com gai­rebé tots els pro­duc­tes pro­vi­nents d’empre­ses que en el seu moment van optar per la des­lo­ca­lit­zació); més tard ja era reco­ma­na­ble por­tar mas­ca­reta, amb la qual cosa molta gent no en por­tava –sigui perquè encara no podia acce­dir a la com­pra de pro­tec­ci­ons faci­als o perquè no eren d’ús obli­gat–; final­ment, vam rebre l’ordre de posar-nos mas­ca­reta per entrar en espais tan­cats, cosa que em sem­bla bé. Pel que fa als guants, encara són un dilema: men­tre que alguns super­mer­cats els ofe­rei­xen de manera gratuïta –fet que pro­pi­cia que en molts casos els guants usats aca­bin llençats i api­lo­nats a mercè del vent en qual­se­vol racó de vorera–, sabem que és pre­fe­ri­ble posar-se només líquid desin­fec­tant o ren­tar-se sovint les mans.

Tan­ma­teix, sem­bla que una part de població con­ti­nua vivint out­side, no pas perquè no s’escolti les notícies com els de casa meva –només cal sen­tir-les un cop al dia o con­sul­tar-les en algun moment a la premsa escrita, ja sigui en paper o per inter­net–, sinó perquè han tro­bat mil i un argu­ments per no fer cas de les reco­ma­na­ci­ons. L’altre dia, en una festa que vam cele­brar al car­rer i en què la majo­ria portàvem pro­tecció, una dona que raneja la vui­tan­tena em va dir: “¿Tengo yo cara de enferma o qué? ¿Tú me ves a mi con mas­ca­ri­lla?” Unes hores més tard, una colla de joves s’abraçava a cara des­co­berta, cosa que entenc: a veure qui talla les ganes de viure als qui volen sen­tir-se lliu­res, jo també em sal­ta­ria les mesu­res si no fos perquè res­pecto la gent amb risc de con­treure el virus i tinc fami­li­ars de salut deli­cada.

Dar­re­ra­ment he vist de tot: qui treu el nas per damunt d’una mas­ca­reta massa petita per enca­bir-hi la nàpia; qui et passa a fre­gar sense cap mena de pro­tecció i es queda tan tran­quil; gent que s’allu­nya força més metres dels que cal per guar­dar la distància de segu­re­tat, com si fos­sis un empes­tat... L’altre dia una noia anava en bici­cleta per un car­ril abso­lu­ta­ment soli­tari sota els bufa­ruts de tra­mun­tana i amb la mas­ca­reta posada, com si empas­sar-te el teu propi diòxid de car­boni en comp­tes de res­pi­rar l’aire net fos una bona manera de fer esport. Alguns deuen creure que l’aire trans­porta virus per si mateix. Avui, en un petit viatge fins a Prada de Con­flent, he com­pro­vat que la rea­li­tat kafki­ana s’estén més enllà de les fron­te­res. En una fleca ningú no por­tava mas­ca­reta, ni tan sols la depen­denta, i el pa era a l’abast i es podia tocar amb les mans. Pot­ser no hem après res i la Terra ens tor­narà a recor­dar –en apre­nen­tatge invers, fins que en siguem més cons­ci­ents– que no podem menys­te­nir l’equi­li­bri vital del pla­neta i embru­tir-ho tot sense patir-ne les con­seqüències. Al cap­da­vall, la ignorància és un mal virus a com­ba­tre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.