Opinió

Raça humana

Mares i filles blanques i negres

Una dona blanca ha perdut la seva filla a la platja i la troba jugant amb una altra nena blanca al costat d’una dona negra que els ha comprat un hot dog. La dona blanca pregunta a la dona negra quant de temps fa que cuida la nena blanca. La dona negra diu que tota la vida perquè és la seva filla i la dona blanca s’empassa la sorpresa del seu doble prejudici: pensava que la dona negra havia de ser necessàriament una criada, de cap manera la mare d’una nena blanca. Així comença la pel·lícula Imitació a la vida (Douglas Sirk, 1959), una obra mestra del melodrama en què el director utilitza el registre dels miralls com a metàfora no d’allò que els personatges són, sinó del que voldrien ser (i no els deixen ser). Especialment esquinçadora és la història de la dona negra i la filla blanca, perquè aquesta que ha heretat el color de pell d’un pare quasi blanc nega la part negra de la seva identitat i s’avergonyeix i rebutja la mare fins al mateix dia del seu funeral. L’estigma ve marcat sobretot per la mirada de l’altre que condiciona l’acceptació d’un mateix, i de fet la jove negra/blanca pateix una agressió racista per part del xicot quan s’assabenta dels seus orígens. He pensat en Imitació a la vida ara que ha transcendit que una professora de la Universitat George Washington s’ha fet passar per afrocaribenya nascuda al Bronx (hi ha hagut casos similars en els últims anys). I em pregunto quina imatge els torna el mirall. Es veuen filles negres de mares blanques? O simples usurpadores culturals des de la supremacia? Algú no els deixa ser el que són?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.