Delació

Com que entenc que la situació és molt complicada i suposo que els mateixos governants senten impotència mentre decideixen sota pressió, no m’atreveixo a criticar de manera absoluta en públic (i ni tan sols en privat) les noves mesures del govern de la Generalitat per contenir la propagació del coronavirus mentre va convertint-se en realitat la llargament anunciada segona onada. Com puc dir alguna cosa conclusiva i contundent des de la ignorància sobre el tema? Puc pensar que la informació mai no sembla prou clara. I balbucejar que algunes mesures poden semblar improvisades, contradictòries i fins i tot més fàcils que d’altres: ho és més limitar les classes a la universitat, perquè els seus estudiants tenen una edat per campar-la sols, que a les escoles i els instituts; i també tancar bars i restaurants que intervenir en altres sectors.

Tanmateix, com que tinc poc espai, en lloc de balbucejar, agafo forces per exclamar que m’esgarrifa la invitació a la delació formulada pel conseller d’Interior, Miquel Sàmper. Què és això d’animar a denunciar els veïns que reuneixin més de sis persones o que, posem per cas, convidin a dinar gent que no forma part de la seva “bombolla”? Amb sentit de la responsabilitat per intentar no contagiar i contagiar-se, la majoria hem acceptat normes excepcionals que limiten les llibertats individuals i col·lectives. Això amb el temor que l’excepció es converteixi en norma en societats cada cop més controlades. A més, volen que fem espies i vigilants dels nostres veïns? Hem de veure el veí com un enemic de qui desconfiar? Quina mena de venjances veïnals poden desencadenar-se? N’és conscient el conseller i el govern que inciten a un comportament propi de feixismes i altra mena de règims totalitaris? M’atreveixo a dir que això és molt perillós.