Opinió

Tribuna

Joan Solà, més viu que mai

“No n’hi ha prou amb la investigació, l’ensenyament o la difusió d’una llengua i una cultura. Cal també el compromís social i alhora polític d’aquests grans erudits

Fa deu anys vaig escriure un arti­cle en aquest diari titu­lat En Joan Solà no ha mort. El títol, l’any 2010, ja pro­nos­ti­cava la vera­ci­tat d’aquesta afir­mació, atès que diven­dres pas­sat, per exem­ple, la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona va orga­nit­zar la II Jor­nada Joan Solà, (la pri­mera, l’any 2015). Remarco el per exem­ple, perquè en aquesta dècada, sense la seva presència intel·lec­tual, humana i poètica, s’ha con­ti­nuat picant pedra i sobre­tot enal­tint els valors inhe­rents a la llen­gua i la cul­tura d’aquest país.

Solà ha estat un refe­rent del món acadèmic i un intel·lec­tual com­promès amb la rea­li­tat cata­lana. A banda de la seva tra­jectòria per la uni­ver­si­tat, o la seva tasca incan­sa­ble d’inves­ti­ga­dor, vull des­ta­car sobre­tot la seva espe­cial capa­ci­tat divul­ga­tiva a través de la col·labo­ració als mit­jans de comu­ni­cació, reflec­tits més tard en for­mat de publi­ca­ci­ons, com ara Par­lem-ne (Edi­ci­ons Proa) o Plan­tem cara (La Magrana).

Durant 36 anys va escriure un arti­cle set­ma­nal a la premsa. En va publi­car uns 1.050 en tres rota­tius: Diari de Bar­ce­lona, set­ma­nari El Món i Avui. La pràctica de l’arti­cle set­ma­nal li va pro­por­ci­o­nar diver­sos bene­fi­cis clars, entre els quals l’art d’escriure, lle­gir i escol­tar les opi­ni­ons dels col·legues, i també estar atent a les vicis­si­tuds polítiques, soci­als i literàries del poble i la seva llen­gua.

Des de la faceta d’arti­cu­lista, Solà ens ha lle­gat un tre­sor en aquest for­mat periodístic, i el més impor­tant és que un pro­jecte acadèmic o un estudi lingüístic els ha sabut adap­tar a un regis­tre mediàtic, àgil i amè. Vegem-ne uns quants exem­ples.

Par­lant de ‘La nor­ma­tiva i els verbs psi­cològics’ (7.​III.2002), com ara “A la Lluïsa li moles­ten els nens” i el fet que el dic­ci­o­nari nor­ma­tiu no ho reco­llia (¡ara sí, i també a la gramàtica de l’IEC!), ens diu: “En pri­mer lloc, jo no accepto pas que els silen­cis del dic­ci­o­nari indi­quin pro­hi­bi­ci­ons, perquè no podríem dir o escriure la mei­tat del que diem sense el més lleu escrúpol. (...) El que passa és que la cada cop més extrema pre­ca­ri­e­tat de la conei­xença de la nos­tra llen­gua ens lliga a tots ple­gats de mans i peus i ens refu­giem allà on podem per no haver d’opi­nar nosal­tres, per no expo­sar-nos a crítiques (...).” I acaba tot par­lant de noves apor­ta­ci­ons: “Això és el que cal: inves­ti­gar la llen­gua i res­pec­tar-la. Abans és la llen­gua que una pre­tesa norma (que sovint ni exis­teix i, per tant és només la por). Abans és entu­si­as­mar amb la llen­gua que fer-la avor­rir.” I remarco la dar­rera frase perquè diu molt de l’essència intel·lec­tual de Solà, tal com reflec­teix en el seu dar­rer arti­cle de comiat Adéu-siau i gràcies (21 d’octu­bre del 2010): “Si una llen­gua no ens ser­veix per crear-hi comu­ni­cació i bellesa, ¿de què ens ser­veix?, no té futur.”

Un segon exem­ple titu­lat Con­tra el rei (13.​IX.2001), en el qual parla de la visita ofi­cial que Ibar­retxe va fer al rei i de la rebuda “gèlida” d’aquest. Hi diu, al final: “Només hi ha una cosa que em pro­du­eixi més fàstic i més neguit que la seva acti­tud, senyor Juan Car­los: l’acti­tud d’una soci­e­tat i d’uns polítics que no veuen que no es pot viure així durant segles, en un estira-i-arronsa con­tinu, amar­rats a un Estat que no és el nos­tre.” Aquest frag­ment em remet a la segona cosa de la qual està con­vençut Solà (Adéu-siau i gràcies), i és que “una llen­gua no pot ser digna i man­te­nir-se si qui la parla no viu amb dig­ni­tat i con­fiança i si el poble que la té com a patri­moni no és lliure, sinó que viu sub­ju­gat, com nosal­tres, durant segles a un Estat que sem­pre ens ha sigut hos­til.”

Un filòleg o un lingüista no ho són pas, si desa­te­nen alguna de les tas­ques que no cons­ten ni a la lle­tra petita d’un con­tracte per mitjà del qual han estat cri­dats. No n’hi ha prou amb la inves­ti­gació, l’ense­nya­ment o la difusió d’una llen­gua i una cul­tura. Cal també el com­promís social i alhora polític d’aquests grans eru­dits –com ho van ser Pom­peu Fabra i Joan Coro­mi­nes–, que apor­ten el valor afe­git de rei­vin­di­car una llen­gua per man­te­nir-la sem­pre digna dels seus par­lants. Amic Solà, ¡més viu que mai!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.