Virus de totes les edats

Tinc comprovat que, últimament, quan em trobo algú conegut pel carrer, m’hi aturo a parlar més que abans, vull dir que en temps pre-Covid. Deu ser que la reducció de l’activitat social comença a passar factura i que creix la necessitat de compartir amb l’espècie. Parlant amb l’un i amb l’altre, tinc la sensació que tothom pensa que la pandèmia l’enxampa en el pitjor moment de la seva vida. Pares de criatures petites que tenen por que els fills creixin entre prohibicions i inseguretats; adolescents privats dels amics; nois i noies que comencen la universitat –l’hora d’abocar-se al món–, lligats a la cadira de l’habitació; joves emancipats tornant amb sentiment d’humiliació a casa dels pares, els que veuen trencats projectes vitals o professionals. I els avis, tancats a casa, fràgils i porucs, amb fills i nets a distància. I els de mitjana edat, els que han perdut la feina o el negoci, que no saben de què viuran quan s’acabin les ajudes –si n’hi ha– o que se senten massa grans per tornar a començar. Suposo que tots tenen raó de sentir-se especialment perjudicats, i no cal dir si, a sobre, han hagut de plorar alguna mort. Però, si el virus causa damnificats en totes les generacions, vull pensar que també crea anticossos en totes per superar aquesta crisi i totes les que hagin de venir.