Opinió

Tribuna

No és gens OK, ‘boomer’

“La pregunta desesperant, quan ets adolescent, és «quant temps durarà, això?». Perquè només un cop a la vida es tenen tretze, disset o dinou anys

S’apro­pava Sant Joan, i apro­fi­tant un sopar, a traïció, el pare va fer aquell posat de “nois, hem de par­lar”. Els dos fills ado­les­cents se’n van ado­nar de seguida i van dei­xar de mas­te­gar, expec­tants. I el pare els va dir que, ara que esta­ven a punt d’entrar a la fase 4 de des­con­fi­na­ment i per fi dei­xa­rien d’estar tan­cats a casa, havien de tenir clar que amb el virus cor­rent ale­gre­ment per tot arreu no podrien fer vida nor­mal. Que es fes­sin a la idea que no podrien sor­tir amb els amics com si no passés res, que s’hau­rien d’acos­tu­mar a veure’ls amb mesu­res de segu­re­tat. “És una merda –hi va afe­gir, empàtic–, però ens hem de pro­te­gir i hem de pro­te­gir els altres.”

El petit s’ho va pren­dre amb calma (“ja ho sabem, pare”), però la gran va sal­tar com una molla, amb els ulls ence­sos: “No hi ha dret. I si cre­ieu que dei­xaré cap distància de segu­re­tat amb en P., ho teniu clar!” Ella, per­sona sen­sata i res­pon­sa­ble, havia inten­tat no pen­sar-hi gaire. Les pri­me­res sor­ti­des al car­rer després de tan­tes set­ma­nes li havien permès crear la falsa sen­sació que tot aca­ba­ria sent com sem­pre. Però aquell comen­tari del pare, posant parau­les a la rea­li­tat que havia inten­tat obli­dar, va ser la gota que va fer ves­sar un got que no era cons­ci­ent que feia mesos que omplia d’angoixa, incer­tesa i ràbia. “Quant temps durarà, això?”, va dir cri­dant davant la mirada atònita de la família. Mig tre­mo­losa, va reco­llir el plat i el got. Ja no tenia gana.

Quan va començar el con­fi­na­ment, molts joves van viure la situ­ació amb una bar­reja de sen­ti­ments. La nove­tat d’una impo­sició tan sur­re­a­lista podia tenir certa gràcia al prin­cipi, sobre­tot per l’insòlit alli­be­ra­ment de clas­ses, exàmens i altres obli­ga­ci­ons, però la clau­sura a casa 24/7 amb pares i ger­mans i la sepa­ració forçosa d’amics i pare­lles es van aca­bar fent molt dures. Als mit­jans, a banda de les per­so­nes que emma­lal­tien i morien per culpa de la Covid, tot­hom sem­blava pre­o­cu­par-se per la gent gran, pels adults que patien per la feina, pels sani­ta­ris que esta­ven satu­rats..., i a la tele­visió feien repor­tat­ges dia­ris sobre els pobres espor­tis­tes que no tenien més remei que entre­nar-se als enor­mes gim­na­sos de casa seva. Més enda­vant, es van alçar mol­tes veus pels drets de les nenes i els nens. Però els joves, i espe­ci­al­ment els ado­les­cents, van ser pràcti­ca­ment invi­si­bles. Eren un col·lec­tiu encara no pro­duc­tiu, que no patia espe­ci­al­ment l’atac del virus i prou auto­su­fi­ci­ent per no supo­sar un pro­blema orga­nit­za­tiu per a la família si els pares sor­tien a tre­ba­llar, perquè es podien que­dar sols. No eren un pro­blema, vaja, i per això en aquells pri­mers mesos d’emergència no van ser pri­o­ri­ta­ris. Una sort i una desgràcia.

I van resis­tir. La majo­ria van fer clas­ses a distància, pocs es van posar malalts, i van seguir dis­ci­pli­na­da­ment el compte enrere del des­con­fi­na­ment, quin remei. Les pan­ta­lles, sovint tan menys­pre­a­des, no només van ser­vir per jugar i mirar sèries, sinó també per estu­diar i per man­te­nir un con­tacte social que els calia des­es­pe­ra­da­ment. I així van anar pas­sant fins que van poder tor­nar a sor­tir de casa i veure els amics. Però amb l’obli­gació d’estar sepa­rats. Emmas­ca­rats. I molt, molt limi­tats.

Si ets adult i tens una vida per­so­nal més o menys esta­ble, aquest temps d’aïlla­ment social pot ser difícil, però segu­ra­ment no serà trans­cen­dent. Però la pre­gunta des­es­pe­rant, quan ets ado­les­cent, és “quant temps durarà, això?”. Perquè només un cop a la vida es tenen tretze, dis­set o dinou anys. És temps de sor­tir, ena­mo­rar-se, conèixer molta gent, tor­nar-se a ena­mo­rar, vol­tar, anar a dor­mir a casa de les ami­gues, com­par­tir glops de cer­vesa, riure fort, can­tar, cri­dar, abraçar-se... Coses que ara difícil­ment poden fer, perquè són entre les més peri­llo­ses. El pro­blema és que no són capri­cis: és part essen­cial de la feina per fer-se grans. Per això, esti­mats adults madurs (o boo­mers, tal com en diuen ells), no els cri­mi­na­lit­zem, perquè a ells no només els han robat la pri­ma­vera del 2020 com a la resta: a ells els estan robant un temps preciós de la seva joven­tut. N’hi ha per enfa­dar-se molt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.