Un Nadal sense màgia

Bar­ce­lona ha estat la pri­mera gran ciu­tat cata­lana a anun­ciar que el dia 5 de gener del tan espe­rat 2021 no hi haurà la tra­di­ci­o­nal caval­cada dels Reis d’Ori­ent. Segons sem­bla, amb la con­fiança zero que la situ­ació de la Covid-19 hagi millo­rat tant que per­meti grans mul­ti­tuds al car­rer, el govern de la capi­tal del país s’ha curat en salut i anun­cia amb temps que els tres per­so­nat­ges màgics arri­ba­ran, sí, però ho faran a la manera de gala tele­vi­siva, amb la distància que mar­quen les pan­ta­lles i amb la total segu­re­tat que s’estal­vi­a­ran les tones de cara­mels i la interacció amb la cana­lla. Tot molt asèptic i molt higiènic en un moment en què ja accep­tem amb resig­nació les renúncies que, dia sí i dia també, ens imposa la pandèmia. Que hem d’estar callats als vagons del tren? Doncs, callem. Que hem d’estar tan­cats a casa a les 10 de la nit? Home, ara a la tar­dor es fa fosc més aviat i fins i tot ve de gust. Que els caps de set­mana hem de recu­pe­rar la bonica dis­tracció de redes­co­brir només els car­rers i pla­ces de la nos­tra població? Doncs ho fem con­vençuts que els ter­mes muni­ci­pals són bar­re­res inex­pug­na­bles que el virus no s’atre­veix a tras­pas­sar. Que les reu­ni­ons fami­li­ars per Nadal es redui­ran a la mínima expressió? Cap pro­blema, que ja no sabíem com aguan­tar un any més els acu­dits suats del pesat del cunyat.

I AIXÍ ANAR SUMANT pèrdues i absències, d’aque­lles que for­ma­ven part de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat, que mar­ca­ven la nos­tra història i que ens han estat pre­ses sota el poderós enun­ciat del bé comú i la salut comu­nitària que molt pocs s’atre­vei­xen a dis­cu­tir. I no és que, per­so­nal­ment, les caval­ca­des de Reis curu­lles de gent i amb pares i mares histèrics cri­dant “Gas­par saluda’m la nena!” em facin gaire il·lusió, però crec que dar­rere de la decisió de Bar­ce­lona en vin­dran mol­tes més i que aquell com­promís de la con­se­llera de Cul­tura que els Reis de l’Ori­ent pas­sa­ran peti qui peti pels car­rers de Cata­lu­nya que­darà en paper mullat.

S’HAN PLAN­TE­JAT COM SERÀ EL NADAL? Jo encara no m’atre­veixo a fer pre­dic­ci­ons i resto a l’expec­ta­tiva d’escol­tar la pro­pera pro­hi­bició abans de començar a fer el pes­se­bre o d’ador­nar l’arbre. No sigui cas que la Covid-19 m’acabi impo­sant que a la cova del nai­xe­ment només hi pot estar la Mare de Déu i que Sant Josep s’ha de que­dar fora i amb mas­ca­reta, garan­tint que pas­tors i reis es nete­gen bé les mans i man­te­nen una distància pru­den­cial amb el Nen Jesús. Fora la iro­nia, aques­tes fes­tes que ja por­ten impresa una pàtina de tris­tesa per a molta gent, seran espe­ci­al­ment difícils de pas­sar per a tots aquells que han per­dut algú esti­mat des de prin­ci­pis d’any per culpa de la malal­tia. I també ho seran per a aquells que han per­dut la feina, que encara estan pen­dents de cobrar els ERTO o les aju­des bàsiques o que veuen peri­llar el seu negoci tan­cat amb pany i clau com a mesura pre­ven­tiva. I a la resta que ha cape­jat, de moment, el tem­po­ral tam­poc se li pre­senta una cele­bració gaire ale­gre. Con­vi­dats a que­dar-nos a casa i accep­tant que les tra­di­ci­ons s’hau­ran de fer en petit comitè i que ajun­ta­rem la família a través de vide­o­con­ferències no que­da­ran gai­res ganes de viure inten­sa­ment allò que diuen l’espe­rit nada­lenc. No, segur que no seran les fes­tes més màgiques per a molta, molta gent i d’arreu del món.

I ALES­HO­RES QUÈ FEM? Segons el meu parer, no hi ha gai­res opci­ons. De fet, jo em decanto per una: pas­sar el Nadal com puguem, inten­tant no fer com­pa­ra­ci­ons odi­o­ses amb altres anys i apro­fi­tant tant com es pugui les esto­nes que com­par­tim amb els de casa. Són dies que con­vi­den a la reflexió i a la melan­co­lia i, segons els experts, de difícil gestió per a molts incapaços d’empas­sar tanta obli­gació d’ale­gria i il·lusió. De motius no en fal­ta­ran pas, però també és cert, i com hem demos­trat amb escreix durant aquesta pandèmia, l’ésser humà és un ani­mal que s’adapta als nous esce­na­ris i que, amb una mica de sort, surt reforçat i amb millors ins­tru­ments per superar les adver­si­tats. Un virus ens ha cap­gi­rat la vida, ens ha segres­tat el pre­sent i ens amenaça el futur, però també és cert que la huma­ni­tat se n’ha sor­tit de pro­ves més greus que aquesta, de guer­res, de des­as­tres i d’epidèmies amb una mor­ta­li­tat molt més alta. Ara ens toca a nosal­tres ento­mar els dies que vin­dran i no serà gens fàcil, però no hi ha alter­na­tiva. I a tos­suts, als cata­lans, no ens gua­nya ningú!