Supressió de vides

Ha passat Nadal, festa del naixement de Jesús. Celebrar un naixement és celebrar la vida. Per als cristians, l’infant de Betlem és algú que té una missió transcendental: alliberar la humanitat del mal i de la mort i procurar per a tothom la vida per sempre. Els cristians, i els que no se’n consideren però estimen la vida, ens trobem en una situació de perplexitat. La raó és clara: celebrem la vida tenint al davant un horitzó de supressió de vides humanes. Una supressió que no és només la que provoca el coronavirus, sinó també la que quedarà emparada per una llei anomenada d’eutanàsia.

La perplexitat ve, en primer lloc, de la pressa amb què es pretén que la llei entri en vigor. Una pressa –diuen els promotors d’aquesta llei i els qui l’aplaudeixen– motivada per l’existència d’una demanda social i per la sacrosanta llibertat d’elecció de les persones pel que fa al final de la seva vida. El Dr. Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, ha posat el dit a la llaga lamentant la pràctica inexistència de “debat intel·lectual” i de “participació popular” en el transcurs de la tramitació de la llei (Ara, 21/12/20). I això és greu, tractant-se d’una qüestió que afecta els valors morals de la societat. Evidentment, si no hi ha hagut debat, o ha quedat reduït a la mínima expressió, no s’han pogut prendre en consideració els arguments i els comentaris de sectors implicats directament en el tema de l’eutanàsia, com ara el món mèdic –en el qual ja han sonat veus crítiques– i el de les institucions que desenvolupen una reflexió seriosa –en alguns casos, des de fa segles– sobre qüestions morals. És el cas de l’Església catòlica, que també s’ha expressat sobre aquesta llei a través d’una nota (Conferència Episcopal Espanyola, La vida és un do, l’eutanàsia, un fracàs, 11/12/2020).

Algú podria pensar que els pronunciaments d’una institució religiosa com l’Església catòlica no tenen un interès general, sinó particular; és a dir, tan sols per als que se’n senten membres. Però la moral cristiana no sols concerneix als qui practiquen aquesta religió. Ho explica molt bé el Dr. Gaspar Mora al seu llibre La vida cristiana, quan diu que “l’Evangeli es presenta com la revelació de la llei natural”; és a dir, que a l’Evangeli hi descobrim l’essencial de la manera humana de viure. I, naturalment, viure d’una manera plenament humana interessa tothom, independentment de les creences o de les conviccions de cadascú. El principi de la inviolabilitat de la vida humana pertany al terreny de la llei natural, i el rebuig de l’eutanàsia activa arrela en aquest principi, que tothom pot assumir. D’altra banda, ja en el Concili Vaticà II l’Església advertia del risc que té l’autoritat pública de cometre un abús en comptes de respectar “els límits marcats per la llei natural i evangèlica” (Gaudium et Spes, 74).

Aquests aspectes, i d’altres que s’hi podrien afegir, justificarien l’existència d’un debat ampli, rigorós i sense exclusions sobre l’eutanàsia. I les posicions de la moral cristiana haurien de ser escoltades. És cert que l’Església catòlica ha tingut i continua tenint derrapatges en la seva pràctica quotidiana. També ho és que alguns sectors particularment influents en la nostra societat consideren que tot el que té a veure amb les religions és una font d’alienació i de conflictes i que les esglésies i els grups religiosos s’han de situar en un passat ja superat. Tanmateix, és innegable que l’Església catòlica –i el cristianisme en general– és portadora d’una llarga tradició de saviesa moral que no s’hauria d’engegar a rodar amb desqualificacions basades en les apreciacions suara esmentades. L’Església continua essent, com va dir sant Pau VI, “experta en humanitat”. Per tant, pot aportar llum per orientar-se en qüestions complexes, com ara la de l’eutanàsia, en què massa sovint es pretén obtenir una acceptació popular a partir del dramatisme d’unes situacions límit i sobredimensionant el registre emocional per damunt del racional.

Una pregunta ineludible és: la pràctica de l’eutanàsia, i una legislació que l’empari, comportarà un progrés en la línia de la humanització de la nostra societat? Francament, l’experiència dels pocs països que han aprovat lleis d’aquesta mena porta a pensar que no serà pas així. Una raó més per demanar un debat ric i integrador. La urgència veritable és la d’aquest debat i no pas la d’una llei que obriria la porta a suprimir vides humanes, la qual cosa equivaldria a qüestionar-ne el caràcter inviolable.