Opinió

Tribuna

El que ens queda

“Arribarà un moment nou, un temps en què un dels grans dubtes serà si hem après o no gaire del que estem vivint, i és difícil de dir, ja que generalment els canvis socials són lents

Por­tem mesos con­vi­vint amb la pandèmia, por­tem mesos fent el cor fort, resis­tint i posant en pràctica la resiliència. Por­tem mesos amb la mas­ca­reta, amb la neteja com­pul­siva de mans i amb la distància social, és a dir, mini­mit­zant tro­ba­des i abraçades, mini­mit­zant l’afecte cap a les per­so­nes que esti­mem, reduint viat­ges i fes­tes, reduint petits pla­ers que ens fan vibrar. Por­tem mesos amb molts comerços a mig gas, amb empre­ses que no aguan­ten, amb molts tre­ba­lla­dors a la intempèrie, amb l’atur juve­nil pels núvols i amb molta gent amb els ànims per terra. Por­tem molts mesos amb els sani­ta­ris esgo­tats, pen­dents de les coro­na­des i amb les vacu­nes que arri­ben amb comp­ta­go­tes. Por­tem molts mesos amb les per­so­nes grans ate­mo­ri­des i tro­bant a fal­tar gent que ha mar­xat. Ara bé, també por­tem molts mesos bus­cant sor­ti­des, sense resig­nar-nos, adap­tant-nos a aquesta gran anor­ma­li­tat, rein­ven­tant-nos.

La llista de rein­ven­ci­ons és tan llarga com les ganes que tenim de viure: si no podem abraçar-nos i fer-nos petons, fem cops de colze; si no podem veure’ns en llocs tan­cats, fem un pas­seig o ens vide­o­tru­quem; si no podem ven­dre física­ment, ho inten­tem fer de forma digi­tal; si enyo­rem els viat­ges, repas­sem les fotos al mòbil dels viat­ges que vam fer i recor­dem ale­gries pas­sa­des i ens enco­rat­gem a pen­sar noves aven­tu­res; si ens fa cosa anar als res­tau­rants per no con­ta­giar-nos, ho encar­re­guem... En defi­ni­tiva, seguim enda­vant, perquè encara que tenim la Covid que ens rodeja, la pandèmia no ens aca­barà l’espe­rança, l’entu­si­asme i les ganes de can­viar-ho tot. No, no ens esperàvem aquest canvi tan brusc a les nos­tres vides, aquesta inter­rupció monu­men­tal, aquesta rea­li­tat llarguíssima i maca­bra, que hauríem con­si­de­rat exa­ge­rada a Net­flix i que estem vivim en pròpia pell, però seguim, com sem­pre seguim i segui­rem.

Tot s’acaba, ens recorda la gent gran. També les coses dolen­tes s’aca­ben, no en tin­guem cap dubte, i la pandèmia s’aca­barà. I tor­na­ran les abraçades i els petons, tor­na­ran a obrir les dis­co­te­ques i gau­di­rem dels res­tau­rants com ho fèiem, tor­na­ran els viat­ges glo­bals i la situ­ació econòmica, un dia o altre, millo­rarà. Sí, davant d’aquesta tem­pesta, el que ens queda en majúscu­les, allò més fort que tenim entre mans, és recor­dar que tot s’acaba i, encara que, a vega­des, pugui sem­blar obvi (que ho és), és alhora subs­tan­cial. Por­tem mesos con­vi­vint amb la pandèmia, però tot s’acaba. Si cal ens ho hem de tatuar a la pell, perquè no podem obli­dar-ho, i és que tenir-ho pre­sent marca un horitzó (encara que sigui abs­tracte) de futur millor. Tot s’acaba i tot torna a començar i aquí és on venen les opor­tu­ni­tats i els rep­tes. Doncs sí, tot torna a començar, d’una manera dife­rent, pro­ba­ble­ment, amb noves regles, amb noves pers­pec­ti­ves, amb una nar­ra­tiva que s’ha acce­le­rat espec­ta­cu­lar­ment cap a la digi­ta­lit­zació, amb un món can­vi­ant, com sol pas­sar en aquests casos amb un esce­nari on tenim més pre­gun­tes que res­pos­tes.

Arri­barà una nova etapa quan hau­rem sor­tit d’aquest túnel. Arri­barà un moment nou, un temps en què un dels grans dub­tes serà si n’hem après o no gaire, del que estem vivint, i és difícil de dir, ja que gene­ral­ment els can­vis soci­als són lents. Perquè es cap­gi­rin real­ment els com­por­ta­ments, cal que els neguits i les ganes de trans­for­mació siguin majo­ri­ta­ris i deci­dits, i cal tro­bar les eines per fer-ho pos­si­ble. ¿Tin­drem més consciència medi­am­bi­en­tal? ¿Valo­ra­rem més la inves­ti­gació científica? ¿Posa­rem la feina dels sani­ta­ris com a pri­o­ritària? ¿Enten­drem que la cul­tura és essen­cial en un país? ¿Ens ado­na­rem que si volem una soci­e­tat justa hem de fer-ho tot per evi­tar la pobresa i l’exclusió? ¿Apos­ta­rem per un model econòmic que no depen­gui tant del turisme? ¿Es farà una escolta activa dels espe­ci­a­lis­tes o se segui­ran pre­nent les deci­si­ons clau de forma erràtica, sense un model de gover­nança sol­vent? ¿Volem ser un país que vagi al cap­da­vant del pri­mer món i actu­a­rem en con­seqüència per acon­se­guir-ho? Por­tem mesos con­vi­vint amb la pandèmia, tram­pe­jant rebrots i ona­des, i aviat el més impor­tant serà repa­rar-nos les feri­des i con­ti­nuar amb l’ener­gia intacta, inno­vant i cre­ant un nou món que ja arriba.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia