Frustració europea

Cada tant, la soli­desa d’aquesta cons­trucció política ina­ca­bada ano­me­nada Unió Euro­pea (UE) es posa a prova. En l’última dècada n’ha afron­tat uns quants, de sotracs, i no de tots n’ha sor­tit indemne. La crisi de l’euro, per exem­ple, va obrir una esquerda encara visi­ble a la façana entre el pis de dalt –els socis del nord i del cen­tre del con­ti­nent, ferms defen­sors de l’ortodòxia fis­cal– i la planta baixa, els socis endeu­tats del sud, amb Grècia empesa cap a la porta a punt de ser expul­sada de la moneda única. Després, el 2015, va venir la crisi dels refu­gi­ats –l’entrada de cen­te­nars de milers de per­so­nes a través del Medi­ter­rani–, tan­cada en fals amb un polèmic pacte amb Tur­quia que, en la pràctica, posava en mans d’Erdo­gan el con­trol de les fron­te­res exte­ri­ors de la Unió. I encara, més recent­ment, el Bre­xit, acor­dat amb Lon­dres en una rara mos­tra d’uni­tat al vol­tant del nego­ci­a­dor euro­peu, Mic­hel Bar­nier.

Ara una nova sac­se­jada, la pandèmia, torna a mesu­rar la resistència de la casa comuna al sisme sani­tari i les seves rèpli­ques soci­als i econòmiques. Al campi qui pugui ini­cial a l’hora de pro­veir-se de mate­rial bàsic com ara mas­ca­re­tes, van seguir les dis­cus­si­ons sobre com finançar la recons­trucció d’una eco­no­mia devas­tada pel virus. Després d’ence­ses dis­cus­si­ons, els caps d’estat i de govern van acor­dar un fons de recu­pe­ració de 750.000 mili­ons d’euros (més de la mei­tat, en trans­ferències direc­tes), finançat per una emissió sense pre­ce­dents de deute con­junt. Més enda­vant, amb l’apa­rició de les pri­me­res vacu­nes, la Comissió Euro­pea (CE) va fer un altre pas impor­tant en cen­tra­lit­zar la com­pra i dis­tri­bució dels vials entre els socis. És aquí, però, on han sor­git els pro­ble­mes. Les reduc­ci­ons en els sub­mi­nis­tra­ments per part de les far­macèuti­ques Pfi­zer i, sobre­tot, Astra­Ze­neca han atu­rat en sec el calen­dari de vacu­na­ci­ons als països de la UE, superada en la cursa per a la immu­nit­zació mas­siva per Israel, els EUA i el mateix Regne Unit. La cap de la Comissió, la con­ser­va­dora ale­ma­nya Ursula von der Leyen, ha con­cen­trat totes les crítiques per l’opaca nego­ci­ació dels con­trac­tes amb les far­macèuti­ques i l’auto­rit­zació tar­dana del regu­la­dor euro­peu a les vacu­nes. Von der Leyen, qüesti­o­nada i amb peti­ci­ons inclo­ses de dimissió, es defensa i demana temps. “Espe­rem al final del meu man­dat; serà lla­vors l’hora de fer balanç”, va dir en una entre­vista. Però a Ale­ma­nya, amb l’horitzó de les elec­ci­ons del setem­bre, creix la impaciència. Frus­trats pel fre a la vacu­nació, l’SPD, soci menor de la gran coa­lició, i el líder bavarès, Markus Söder, car­re­guen con­tra l’estratègia “caòtica” de Von der Leyen. També els euro­di­pu­tats li recla­ma­ran expli­ca­ci­ons en el debat de dime­cres. Men­tres­tant, Merkel li manté el suport. Sota l’ombra pro­tec­tora de la can­ce­llera, Von der Leyen afronta la seva pri­mera gran crisi euro­pea.