Mirada cap a Itàlia

He captat aquests dies certes mirades d’enveja cap a Itàlia, mirades d’admiració per la “solució Draghi” que els partits polítics han acceptat aplicar-hi, és a dir, la formació d’un govern d’unitat amb tecnòcrates als llocs clau encarregat de pilotar la recuperació econòmica post-Covid-19. No sé si aquesta via –afavorida, recordem-ho, per una maniobra maquiavèl·lica de l’exprimer ministre Matteo Renzi i vista amb bons ulls per Brussel·les– és la més democràtica ni la més eficaç per sortir de la crisi, ni si encaixaria en un estat com l’espanyol, poc inclinat a consensos i on el primer govern de coalició que ha conegut encadena una disputa rere l’altra en el seu any i escaig de vida. Les baralles entre el PSOE i Podem ja ni es dissimulen i ja hi ha qui especula que Pedro Sánchez podria forçar eleccions aprofitant la debilitat d’un PP i un Ciutadans en hores baixes i noquejats pel 14-F, per desempallegar-se del soci que no li deixa agafar el son. Qui seria, a més, el Draghi hispànic? Tot plegat semblen més aviat fantasies, quan el que convé ara és tocar de peus a terra, posar-se les piles i saber com pensa gestionar el govern espanyol els més de 140.000 milions d’euros que han d’arribar d’Europa els pròxims anys. A Catalunya, com a tot arreu, en depenem com de l’aire que respirem.