Opinió

Tribuna

Identificació i revolució

“No s’hi valen excuses pel fet que la Generalitat no hagi estat curosa amb el deteriorament de la presència de la llengua en el món digital i en el món juvenil i infantil

Escric aquest article el dia del funeral de Joan Badia, catedràtic de català, autor de llibres pedagògics, militant a l’antifranquisme en el PSUC i més tard a ERC, represaliat com a membre dels Comitès de Solidaritat els anys setanta i, ara fa poc, com a alcalde de Callús que volia protegir les urnes l’1 d’octubre, expresident d’Òmnium Cultural i d’altres entitats de defensa de la memòria i d’impuls de la cultura popular.

Pensant en ell i en altres homenots que a la comarca del Bages ens han abandonat enguany, prematurament, com Emili Martínez, Lluís Calderer i Jordi Fàbregas, em costa comprendre l’atzucac de les converses per formar immediatament un govern sòlid que abordi l’emergència social, sanitària i democràtica que viu la nostra societat. Cal admetre que hi ha diagnosis diverses sobre allà on som i que caldria acostar cap a un mínim comú; que la Generalitat no es pot presentar com un obstacle en el camí de la independència, sinó com una trinxera a preservar; que no es pot confondre governs amb poder real, perquè a Madrid tenen l’Estat al darrere i aquí només una societat civil que les seves institucions encara no mostren una posició activa per l’autoderminació; que la desobediència civil és una cosa i la institucional, una altra que només es pot emprar en una fase resolutiva del procés; que la reiteració d’episodis simbòlics sense conseqüències fàctiques favorables als interessos populars només comporta o degradació de les institucions que els promouen o repressió estalviable; que manca una veritable estratègia no violenta que articuli i complementi els seus cinc capítols bàsics: reclamació de diàleg, mobilitzacions i denúncies tradicionals, no cooperació amb empreses o institucions lesives als interessos populars, construcció d’alternatives socials i econòmiques que siguin unitats de poder com les qualificava Luther King i campanyes ben planificades de desobediència civil.

Hi ha un segment de l’independentisme que atiant els sentiments de frustració que tots tenim per no haver pogut consumar el que s’esperava després de l’1-O torna a voler reproduir mimèticament les passes que ens porten a l’abisme. Són els que consideren una nosa l’autonomia com si a hores d’ara no estiguéssim vivint de renda del que va significar una miserable coordinació de diputacions com la Mancomunitat, o els pocs anys de normalitat de la Generalitat republicana, o el llegat positiu de l’era Pujol i del govern d’esquerra nacional iniciat amb Maragall.

Però, mentre llancen la pilota endavant cap al dia que proclamem la República catalana, es desentenen de dos capítols que són clau perquè hi puguem arribar o bé en condicions, o bé degradats i, per tant, amb riscos de derrota. Al segle XVIII, després de l’ensulsiada del Decret de Nova Planta, Catalunya es va salvar per una dialèctica entre identitat i revolució industrial precoç. Sense la segona seríem avui una de les nacions minoritzades pels estats jacobins ocupant posicions perifèriques i no determinants al si de l’estat. L’encapçalament de la revolució industrial a la península i al sud d’Europa va posar les bases perquè triomfés la Renaixença cultural a l’entorn de la llengua catalana. I a l’inrevés, la pervivència de la identitat nacional catalana, amb llengua, dret civil, valors compartits sobre el treball i les llibertats foren el brou de cultiu necessari perquè hi florís la innovació econòmica i social.

Avui no s’hi valen excuses perquè amb les competències que ja té la Generalitat no s’hagi estat curós amb el deteriorament de la presència de la llengua en el món digital i en el món juvenil i infantil. Cal un projecte identificador de país basat en els valors de la llibertat per sobre de l’autoritarisme, de la inclusió per sobre de l’exclusió, però on el català es vegi un punt de trobada de la nació d’al·luvió que som i volem ser. Al mateix temps és imperdonable que l’individualisme i el corporativisme més eixorc estigui bloquejant el desplegament de la revolució energètica a Catalunya; cal un pacte i un mapa nacional d’implantació d’energies alternatives de suport als fabricants de components propis i a la difusió i col·lectivització de bona part dels beneficis econòmics i laborals que portarà l’acceleració de la transició.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.