Opinió

Tribuna

Drets dels animals?

“I hem decidit que podem matar els polls al cap dels nostres fills, però estem a punt de convertir en delicte consumir pollastres, vedelles o porcs

Sort que no es diu “drets dels ani­mals i de les ani­ma­les”. Però tot arri­barà, i estic con­vençuda que quan surti el decàleg de drets (que no de deu­res) de cada bes­ti­ola, sor­tirà també qui digui que s’ha d’uti­lit­zar un llen­guatge inclu­siu i, poc després, un ter­cer (ter­cera) que dirà que la inclusió de dos sexes és dis­cri­mi­natòria d’altres cate­go­ries, i no hi tin­drem prou vocals per repre­sen­tar-les mor­fològica­ment. Entre els defen­sors de tot aquest des­propòsit lingüístic hi ha, a més, una polèmica oberta, la del sen­tit de les parau­les. Com quan es parla d’“inde­pes” i “uni­o­nis­tes”, voca­bles absurds, perquè una per­sona inde­pen­den­tista també ha de ser uni­o­nista de la seva pròpia unió i el dit uni­o­nisme ima­gino que també voldrà man­te­nir-se inde­pen­dent del país veí. Siguin defen­sors de la a, de la e, de la i o de la o (aquesta, en clara decadència), per a qual­se­vol per­sona que defensi els drets dels ani­mals s’obre el repte de deter­mi­nar a quina part de la matèria orgànica es refe­rei­xen i per què fan dis­cri­mi­na­ci­ons amb la vida que està fixa amb una arrel a la terra com si fos menys vida la de l’enciam que la del pollas­tre, la del rovelló que la d’un car­gol de pun­xes.

Walt Dis­ney i la cate­go­ria de les mas­co­tes tenen una gran res­pon­sa­bi­li­tat en tota aquesta dèria. És molt difícil tor­nar a pen­sar en una rata com una feris­tela quan l’has vista aju­dar la Ven­ta­focs a fer rea­li­tat els seus som­nis, i els que tenim ani­mals al nos­tre vol­tant patim per ells perquè els esti­mem. Però juga en una altra lliga que el Col·legi d’Advo­cats de Bar­ce­lona (no el de vete­ri­na­ris, ni el de biòlegs) tin­gui una comissió sobre aquest tema amb una certa tra­dició. Tinc ganes d’esta­blir con­versa amb algun repre­sen­tant per veure a quina cate­go­ria ani­mal s’atu­ren en la seva rei­vin­di­cació. Perquè ja no par­len de la pro­tecció dels ani­mals en tant que part d’un “medi ambi­ent ade­quat”, ni en tant que esglaó d’una cadena d’eco­sis­te­mes que ens és abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble, ni tam­poc per raó de la nos­tra superba posició supe­rior a la cadena jeràrquica ani­mal, com l’últim i més gran depre­da­dor. No és per això, sinó reco­nei­xent als ani­mals “per­so­na­li­tat jurídica”, ja que és l’únic subs­trat pos­si­ble per ser titu­lars de drets, ima­gino que a l’estil de l’escola doc­tri­nal nord-ame­ri­cana (Peter Sin­ger i com­pa­nyia) que fa anys que en parla.

Una de les argu­men­ta­ci­ons que solen esgri­mir els defen­sors d’aquesta idea és que també exis­tei­xen éssers humans que ara o mai podran arri­bar a exer­cir els seus drets i que tan­ma­teix els reco­nei­xem la seva titu­la­ri­tat. Però ales­ho­res cal res­pon­dre que la seva con­fusió és vol­guda: l’ésser humà no té gra­dació o jerar­quia per raó de les seves con­di­ci­ons per­so­nals, perquè el nos­tre valor en tant que huma­ni­tat és el mateix en qual­se­vol cas, i quan algú ha pen­sat que un altre sobrava, li hem dit, amb raó, dis­cri­mi­na­dor, supre­ma­cista, fins i tot geno­cida.

Vet aquí on es con­clou la nos­tra con­fusió entre desit­jos i drets, entre emo­ci­ons i legi­ti­mi­tats. Hem esta­blert estrets lli­gams d’esti­mació amb les nos­tres mas­co­tes. Ens fas­cina una natura cada cop més mítica per llu­nyana, que ens arriba a través de magnífics docu­men­tals d’arreu del món o gràcies a viat­ges més o menys orga­nit­zats per viure “lo sal­vatge” amb segu­re­tat de turista del pri­mer món. Tot ple­gat amb una bar­reja com­pren­si­ble d’eco­lo­gisme. Antro­po­mor­fit­zar les bes­ti­o­les ens fa pen­sar que patei­xen el mateix un goril·la en una gàbia que un peix en un aquari d’un pam. I hem deci­dit que podem matar els polls al cap dels nos­tres fills, però estem a punt de con­ver­tir en delicte con­su­mir pollas­tres, vede­lles o porcs. La crítica a aques­tes posi­ci­ons no nega la con­demna del mal­tracte ani­mal, però no pels seus drets, sinó pels nos­tres deu­res!

Sens dubte no ajuda a tenir la ment clara la notícia dels últims expe­ri­ments d’hibri­dació entre humans i simis, sem­pre pen­sant en bene­fici nos­tre però obli­dant l’última fron­tera. Perquè, no ens enga­nyem, cada nova idea rocam­bo­lesca en molts casos no és altra cosa que un exer­cici de psi­co­teràpia de qui dedica a aquest tema el temps que mai dedi­ca­ria a la vida humana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.