Opinió

la crònica

Sí. També hi era

Joan Vidal i Gayolà ha publi­cat un lli­bre amb el subtítol Memòries polítiques. Hi narra el seu pas per la política activa. És un volum molt interes­sant, sobre­tot perquè des­criu per­so­nes, fets i cir­cumstàncies que molts de nosal­tres hem vis­cut, de més a prop o de més lluny.

Vidal i Gayolà és pro­fes­sor mer­can­til i, després de tre­ba­llar com a com­pany i de pas­sar per l’empresa pri­vada, el seu arre­la­ment al cata­la­nisme, la seva gestió imme­di­ata i el seu verb con­tun­dent el van situar en els pri­mers llocs de Con­vergència. Aquí es va esde­ve­nir un canvi impor­tant: havia fun­dat una asses­so­ria, jun­ta­ment amb altres com­panys, que aviat es va situar com a molt activa i va acon­se­guir un bon nom­bre de cli­ents.

Si hagués seguit per aquest camí, ben segur que hau­ria estat un bon asses­sor, i amb el temps el seu patri­moni hau­ria cres­cut. Però en les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques, de l’any 1979, va ser ele­git pre­si­dent de la Dipu­tació de Girona. Un canvi de vida molt fort, perquè fins lla­vors la Dipu­tació era un orga­nisme somort i poc actiu. Temes com el “mani­comi” de Salt i la Caixa de la Dipu­tació no el devien dei­xar dor­mir! Aviat es va ado­nar que, si volia fer un canvi, hi havia de dedi­car totes les hores del dia. Però, men­tres­tant, havia cri­dat l’atenció de Jordi Pujol, i en el pri­mer govern de la Gene­ra­li­tat el va nome­nar con­se­ller de Gover­nació.

Encara que en aques­tes memòries pro­cura en tot moment no fer sang ni des­criure moments de gran angoixa, hom s’ho pot ima­gi­nar: un noi de 35 anys, gai­rebé sense experiència política i, a més, “de comar­ques”... Devia des­per­tar l’enveja i el menys­preu dels polítics que espe­ra­ven amb can­de­le­tes acon­se­guir aquell càrrec. I és que “estava tot per fer”: les estruc­tu­res de govern, l’orga­nit­zació dels Mos­sos d’Esqua­dra i altres cos­sos de segu­re­tat, l’orga­nit­zació del ter­ri­tori, els bom­bers, la pro­tecció civil, etc. depe­nien de la seva direcció. I tot, enmig d’una atmos­fera que es va posar de mani­fest amb el cop d’estat del 23-F, quan aque­lla nit va haver d’orde­nar als Mos­sos d’Esqua­dra que aga­fes­sin les armes per pro­te­gir els edi­fi­cis de la Gene­ra­li­tat.

Les per­so­nes que hem seguit la política cata­lana, des d’una visió pro­fana, no podem conèixer prou bé la rea­li­tat d’aquells anys con­vul­sos, quan el pre­si­dent domi­nava i, al seu entorn, els con­se­llers feien la feina.

Vidal i Gayolà va dimi­tir al cap d’un temps, amb un càrrec al Cen­tre de Pro­moció de la Cul­tura Popu­lar. En l’epíleg de l’obra, ret home­natge a Jordi Pujol i Fran­cesc Fer­rer Gironès. Ells el van ini­ciar en la política activa i –es digui el que es vul­gui– van ser el “pal de paller” del nos­tre inde­pen­den­tisme actual. Un bon lli­bre que ens il·lumina un pas­sat recent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia