Articles

A ull nu

Pregó de
les Santes

Avui comencen les Santes, la festa major de Mataró. Ara no ho sé, però abans les festes majors comptaven amb un pregoner, una persona de la localitat més o menys coneguda que cantava les gràcies de la festa i de la ciutat que la celebrava. De vegades aquest personatge notori feia molts anys que no s'acostava a la ciutat on havia nascut perquè vivia fora. L'alcalde l'anava a rescatar creient que un pregoner així produiria una gran peça evocativa i el que passava és que la majoria de les vegades en sortia el discurs postís i encarcarat de qui ha estat superat pel pas del temps. El pregoner havia evolucionat per un cantó, la ciutat ho havia fet per un altre i no hi havia manera que es trobessin. Ell parlava dels pèsols que es cultivaven a la localitat i de la indústria que l'havia fet famosa i resultava que ja feia temps que no hi havia ni pèsols ni indústria i que fins i tot recordar-ho en aquell moment resultava de mal gust.

Ja que hem començat parlant de Mataró, un any la comissió de festes va convidar a fer el pregó un senyor que havia estat cantant d'òpera i que des de feia anys vivia a Alemanya, no dedicant-se a Wagner sinó ocupant un càrrec directiu a la Mercedes. L'home va ser conduït per la ciutat perquè veiés l'evolució que s'hi havia operat des que n'era absent. La visió no li va agradar gens perquè des de dalt del balcó consistorial va dir tals penjaments de Mataró, comparant-la amb les excel·lències de la ciutat alemanya on vivia, que l'alcalde que era al seu costat primer va riure pensant-se que era una broma, després es va posar blanc i al final, com que s'acostaven eleccions, hi va veure una maniobra de l'oposició per desprestigiar-lo. Les coses al final es van poder encarrilar, encara que el pregoner no va ser convidat a cap dels actes oficials previstos i se'l va facturar a Alemanya en vol urgent. Per precaució, la figura del pregoner local va ser suprimida per sempre del programa.

Em permetran, doncs, que em fiqui on no m'han demanat i faci avui de pregoner de la festa de Mataró. I que ho faci no parlant de la festa en conjunt, que donaria per molt, sinó de l'acte que fa que aquesta festa major sigui diferent de les altres de Catalunya. Em refereixo a la Missa de les Santes que en honor de les patrones de la ciutat s'interpreta a la basílica de Santa Maria cada 27 de juliol, des del 1848. Es tracta d'una composició per a orquestra simfònica, cinc solistes i massa coral escrita per mossèn Manuel Blanch, mestre de música de la parròquia, que constitueix la peça musical més important del vuit-cents català. Mossèn Blanch es va banyar en aigües de Donizetti i Rossini i li va sortir una missa que és com una òpera i que per aquest motiu Roma s'ho va haver de pensar molt per deixar que s'interpretés dins d'un temple. Una butlla papal va permetre que la Missa major dels mataronins arribés fins avui. La interpretació comença a les deu en punt del matí, acaba cap allà a la una, vull dir que mossèn Blanch no s'hi va posar per poc, i encara que els oients en surtin amarats de suor la veritat és que ho fan molt satisfets i amb el sentit del deure mataroní complert.

Aquest any el cardenal Martínez Sistach ha anunciat la presència a la Missa. L'any passat ja va venir. El rector de la basílica parroquial, Joan Barat, no s'acaba d'explicar la insistència: “Noi, es veu que ens ha agafat carinyo”. La presència cardenalícia a l'església que el mateix purpurat anomena “la catedral del Maresme” promet un espectacle de primera. Ara que el protocol civil va en doina i que el president de la Generalitat és tractat com un més allà on va, la Missa presidida per la màxima autoritat eclesiàstica posa en acció més de seixanta capellans vestits de vermell i la cerimònia més pensada que es pugui veure al país. El cardenal és molt astut. Per això ha arribat a cardenal. Aquell dia el temple s'omple de gent que la resta de l'any no va a missa ni per miracle i Sistach li pot oferir una cerimònia i un sermó amb intencions pastorals convincents. Aquest és el carinyo, mossèn Barat.

El primer any d'ajuntaments democràtics l'alcalde va dubtar de si assistir a la Missa perquè considerava que s'havia de cultivar la separació entre el poder terrenal i el diví. Els que sostenien que la Missa anava més enllà d'un ofici religiós i era un acte cívic i cultural el van convèncer i al final ell i tots els regidors hi van assistir i ho continuen fent.

Aquell any, un regidor d'esquerres d'una certa edat i un cert passat es va acostar a l'alcalde al moment de travessar el portal de Santa Maria i li va confessar: “L'última vegada que vaig entrar en aquesta església va ser per cremar-la”. Unes paraules una mica estripades que de totes maneres transmeten un esperit de reconciliació que hauria de figurar en l'actiu de la Missa de les Santes i en els annals de la memòria històrica i democràtica i que el cardenal acolliria entre satisfet i movent el cap d'aquella manera que els capellans el mouen quan volen renyar sense acabar de fer-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia