Lost in translation

Sincerament, tampoc hi ha gran cosa a dir sobre el tema. Els partits catalans van anar al Congrés de Madrid i allà van solemnitzar, entre xerrics i grinyols, que eren incapaços de posar-se d'acord en una resolució sobre la sentència del Tribunal Constitucional. Cadascú es va enrocar intensament en les seves posicions i es va dedicar a dir totes les excuses de mal pagador que se li van acudir a compte dels altres. Imaginem que l'espectacle devia entretenir d'allò més ses senyories del PSOE i del PP, perquè el número dels catalans que es barallen i fan el ridícul no per repetit deixa de ser d'una gran amenitat. I també devia agradar molt als mitjans del patriotisme constitucional, que ho van celebrar amb grans titulars denigratoris i fins i tot amb algun intent d'intoxicació a propòsit dels ajuts que rep Òmnium Cultural de la Generalitat, seguint un manual que potser hauríem de plantejar-nos de copiar: pot resultar interessant saber quant costa mantenir la Real Academia de la Lengua Española i el Círculo de Bellas Artes, i tantes altres benemèrites entitats cívico-culturals. I sobretot, qui paga les misses, perquè aquí també puguem fer una mica de demagògia de caliquenyo i cigaló.

Però no ens desviem, que parlàvem de la unitat política catalana. Som-hi: la unitat política catalana era petita, peluda i suau, i tenia uns ulls negres molt lluents, com d'atzabeja. Des de la manifestació del passat dia 10, hem escoltat i llegit alguns milers de vegades que calia donar traducció política al clam de la ciutadania. Bé, doncs, com a la pel·lícula, diríem que alguna cosa s'ha perdut en la traducció. El que va ser una expressió aclaparadora en favor de la dignitat nacional (i aquí dignitat nacional va ser sinònim d'independència) es va convertir, primer, en un exercici de malabarisme al Parlament que va donar lloc a un acord tan de mínims que semblava un tanga de María Lapiedra. I després, en aquesta trencadissa al Congrés de Madrid en virtut de la qual les expectatives i la confiança dipositades pels catalans en els seus representants polítics van ser minuciosament reduïdes a fosfatina. Sí que ha estat una traducció lluïda, sí.

Davant de tanta solidesa, Zapatero ha vist la seva oportunitat i, disfressat d'un doctor Frankenstein de saldo i Moncloa, s'entesta a ensenyar-li a Montilla que les restes de l'Estatut serveixen per practicar entretinguts experiments de reanimació. No cal dir que es tracta d'un espectacle macabre, no apte per a menors ni segons quines sensibilitats. Mentre la gran família socialista s'encaparra a fer-li la mà a un mort, el gran espai del catalanisme (i del sobiranisme) es concentra a demostrar que es pot fragmentar en unitats cada vegada més infinitesimals. Molt bé. Però després que no tornin a posar-se a la boca la paraula desafecció.