Opinió

LAIA VILASECA

ESCRIPTORA

“Els pobles poden ser molt claustrofòbics”

Per molt que et consideris una artista, has de ser conscient que vens un producte. Venir d’Amazon m’ajuda a entendre-ho
M’agrada entretenir, no tinc cap problema a dir-ho, vull que els lectors es fiquin al món que he creat i s’oblidin de la resta

Laia Vila­seca (Bar­ce­lona, 1981) ha pro­ta­go­nit­zat una pro­esa literària somi­ada per mol­tes auto­res sense edi­tor: auto­e­di­tar-se i pen­jar l’obra a Ama­zon fins al punt de con­ver­tir-se en un èxit de ven­des en línia i atraure final­ment l’interès d’una edi­to­rial en paper, en aquest cas Rosa dels Vents. Ho ha fet amb la novel·la La noia del ves­tit blau.

Un somni fet rea­li­tat.
Sí, un somni que encara estic dige­rint una mica. Quan em vaig auto­pu­bli­car veia que sem­pre estava entre els 10 pri­mers d’Ama­zon en català però no ho sabia valo­rar perquè no tenia cap idea de quanta gent com­prava lite­ra­tura en català per aquesta via. Quan des de l’edi­to­rial Rosa dels Vents van con­tac­tar amb mi resulta que en tres anys havia venut 2.600 exem­plars. Van deci­dir tirar enda­vant l’edició en paper i la veri­tat és que ens hem entès molt bé.
Era la segona vegada que uti­lit­zava aquest canal, ja ho va fer amb la seva pri­mera novel·la, ‘El caso Dur­roway’. És un mis­satge posi­tiu que es pot enviar als aspi­rants: no defa­lliu, al final es pot acon­se­guir.
Si tu creus en el teu pro­ducte l’has de tre­ba­llar bé, no pots publi­car qual­se­vol cosa. En el cas de La noia del ves­tit blau, a més, jo havia fet un pas previ, l’havia pre­sen­tat al premi El Lec­tor de l’Odis­sea, que ja no exis­teix. No el vaig gua­nyar però vaig que­dar fina­lista.
Una llàstima que deixés de con­vo­car-se, aquest premi.
Sí, perquè el jurat estava for­mat direc­ta­ment pels lec­tors. Un cen­te­nar de per­so­nes, o sigui el públic. La gràcia és que vaig poder par­lar amb molts dels que l’havien lle­git i vaig tenir en compte els seus comen­ta­ris per millo­rar el tre­ball. Vaig veure que els interes­sava i això em va ani­mar a pen­jar-ho a Ama­zon.
La gent sol pen­sar que la feina acaba quan l’escrip­tora enlles­teix el manus­crit. El seu és un bon exem­ple per des­men­tir-ho: la redacció de l’obra és bàsica però arri­bar a publi­car-la és molt com­pli­cat, sobre­tot en la nos­tra llen­gua, que té un mer­cat tan petit.
I tant. Encara que la novel·la l’acabi publi­cant una bona edi­to­rial, ales­ho­res comença la segona part de la feina. Abans un autor envi­ava l’obra a l’edi­to­rial i se n’obli­dava, això ha can­viat radi­cal­ment. T’has de moure, fer pre­sen­ta­ci­ons, ser pre­sent a les xar­xes. Et pot agra­dar més o menys perquè a vega­des som gent que pre­fe­rim anar al nos­tre rot­llo, que dis­fru­tem més estant davant de la pan­ta­lla, però cal enten­dre que es tracta d’un negoci. Per molt que et con­si­de­ris una artista, has de ser cons­ci­ent que vens un pro­ducte. Venir d’Ama­zon em va aju­dar a enten­dre aquest con­cepte.
De totes mane­res ima­gino que a vostè li agrada que ens refe­rim també a la seva novel·la no per la manera com ha acon­se­guit publi­car-la, sinó perquè es tracta d’un ‘thri­ller’ que fun­ci­ona, que enganxa, que fa girar pàgines, que al cap­da­vall és allò que espe­rem d’una bona novel·la negra.
Això és el que sem­pre he vol­gut. La vaig fer amb aquesta intenció. Soc molt fan de la novel·la negra, sem­pre he lle­git molt de mis­teri, també lle­geixo altres coses però aquest és el meu gènere pre­fe­rit. M’agrada entre­te­nir, no tinc cap pro­blema a dir-ho, vull que els lec­tors es fiquin al món que he creat i s’obli­din de la resta durant un temps.
Hi incor­pora ele­ments per­so­nals, tot i que es tracta de ficció. Començant per l’esce­nari de la història, un poble del Piri­neu que bateja amb el nom inven­tat de Tre­viu però que és un reflex fidel del poble on vostè esti­ue­java de petita, al Ber­guedà.
És un reflex bas­tant fidel, tot i que el poble no és exac­ta­ment igual. Al prin­cipi del lli­bre hi ha reproduït un mapa que tot­hom que cone­gui el poble iden­ti­fi­carà. He can­viat coses, he bar­re­jat coses del pas­sat i del pre­sent i he creat per­so­nat­ges, és clar. La Mar­tina té una con­nexió emo­ci­o­nal amb aquest lloc, igual que jo, i en aquest sen­tit és un alter ego meu.
Mar­tina Casa­jo­ana és la pro­ta­go­nista de la història. Fuig de males experiències que li han pas­sat a Bar­ce­lona i busca tran­quil·litat. Això sí, men­tre no li falti la seva marca de Tequila...
[Riu.] La Mar­tina és que està en baixa forma. Està abu­sant de l’alco­hol, de les pas­ti­lles per dor­mir, no menja bé. Neces­sita tro­bar-se, està una mica per­duda. Lla­vors li va molt bé tro­bar una història on bol­car-se per no haver de mirar cap a ella mateixa.
Con­serva l’ins­tint periodístic i a par­tir de la tri­ple pro­fa­nació d’unes tom­bes al cemen­tiri de Tre­viu comença a fer pre­gun­tes que poden desen­ter­rar un pas­sat incòmode. És una pre­missa que encaixa amb la novel·la negra clàssica, de fet els seus per­so­nat­ges són arquetípics, sem­bla que el busca, aquest clas­si­cisme.
Es tracta que qual­se­vol per­sona es pugui iden­ti­fi­car amb aquests per­so­nat­ges, que fos fàcil ima­gi­nar un poble sem­blant. Vaig mirar que fos­sin per­so­nat­ges arquetípics però no típics o tòpics. I endin­sar-los en un micro­cos­mos amb secrets. Quan ella comença a fer pre­gun­tes veu que a la gent no li agrada donar res­pos­tes i això l’esti­mula a reme­nar-ho més.
La idea de la novel·la li va venir quan vostè pas­se­java pel cemen­tiri vell i va veure uns ossos. La ins­pi­ració pot sor­gir dels llocs més inver­sem­blants.
Jo volia bar­re­jar mis­teri i natura, tinc una con­nexió emo­ci­o­nal amb aquest entorn, on de petita esti­ue­java amb els avis i lle­gia molt aquest gènere. Al cemen­tiri vell hi ha una paret amb un des­ni­vell i un esfon­dra­ment. Allà hi havia ossos, una clavícula... que em van impres­si­o­nar. Uns ossos que no saps de qui són. El con­cepte de la iden­ti­tat des­co­ne­guda... tot això és molt lite­rari.
O sigui que feia una mica com la Mar­tina. En la lite­ra­tura tots els per­so­nat­ges aca­ben sent sem­pre una mica com l’autora.
La història de La noia del ves­tit blau vaig lle­gir-la fa temps als Estats Units, quan van tro­bar una dona morta a la via del tren i la van enter­rar sense saber qui era. Jo vaig començar a escriure en ter­cera per­sona però em vaig ado­nar que millo­rava si ho feia fent ser­vir la pri­mera. Ales­ho­res la Mar­tina esdevé un alter ego meu, tal com deia. Hi ha per­so­nat­ges que són ins­pi­rats en la meva infan­tesa i d’altres, total­ment inven­tats. Hi ha una bar­reja. Per exem­ple, la xafar­dera no és del poble, l’he aga­fat d’on visc ara.
Segu­ra­ment se sen­tirà al·ludida quan ho lle­geixi.
Sí, perquè és la seva feina [riu].
Ha par­lat dels Estats Units, on va estu­diar tècni­ques d’escrip­tura. Com li va anar?
Hi vaig anar el 2006, havia aca­bat a Angla­terra la car­rera que seria l’equi­va­lent de peri­o­disme i comu­ni­cació audi­o­vi­sual. Jo ja sabia que volia escriure ficció, és allò que dius a tot­hom: “Vull ser escrip­tora.” I et miren com dient: “No ho acon­se­guiràs mai.” Vaig estu­diar peri­o­disme perquè si no podia ser escrip­tora almenys em pogués gua­nyar la vida. La meva pare­lla també volia apro­fun­dir en els seus estu­dis i vam pen­sar que Los Ange­les era un bon lloc. Hi vam viure sis mesos i la veri­tat és que em va anar molt bé, vaig fer semi­na­ris, vaig conèixer autors... Tot ple­gat em va aju­dar a gosar ense­nyar les coses que escri­via. Allà en va sor­tir un relat curt que va ser la base per fer la meva pri­mera novel·la. Estu­diar-hi també et dona una pers­pec­tiva més ame­ri­cana de la nar­ra­tiva, allà tenen el con­cepte d’entre­te­ni­ment molt ben con­si­de­rat i això crec que m’ha influït per defi­nir un deter­mi­nat estil.
Mis­teri i natura, diu que li agrada com­bi­nar els dos con­cep­tes perquè de petita quan pas­sava els estius al poble dels seus avis lle­gia molt aquest gènere, en plena natura.
La natura havia de ser un per­so­natge més. Un poble enmig de la natura. M’interes­sava molt posar la con­tra­po­sició del com­por­ta­ment humà i la lite­ra­tura. El gènere sol tenir esce­na­ris urbans, amb el detec­tiu divor­ciat i bor­ratxo que truca a por­tes en va. Està molt bé perquè a les ciu­tats hi ha més con­flic­tes i és més fàcil que hi hagi crims. El que jo volia era, això, apro­par el gènere a la natura.
En aquest sen­tit és una rei­vin­di­cació d’una manera de viure, de l’entorn rural, ara tan de moda amb la recu­pe­ració dels pobles a través del tele­tre­ball. Tenir ous de galli­nes pròpies, mon­ge­tes de la seva collita... és un exem­ple cos­tu­mista d’un paratge idíl·lic. És clar, idíl·lic sem­pre que no es tren­quin els tabús locals.
Pot­ser ara amb la pandèmia el movi­ment neo­ru­ral revi­farà. Per­so­nal­ment m’atrau la idea de viure en un lloc així de manera per­ma­nent però no és sen­zill, una cosa és pas­sar-hi l’estiu i l’altra pas­sar-hi fred, que­dar col­gat per la neu... Tot no es pot tenir. Els cer­cles tan­cats també poden ser molt claus­trofòbics, només et veus amb certa gent, tot­hom sap el que fas, és com una família i a les famílies s’hi ha de par­ti­ci­par. No et con­si­de­ren del poble fins que no hi has pas­sat tot l’any.
Fins que no has ple­gat cadi­res de fusta per la festa major.
Exacte. Ser un pixa­pins més no té cap mèrit. Tor­nant a la Mar­tina, hi té vin­cles, amb el poble, però alhora pot man­te­nir certa distància amb aquest esce­nari, sufi­ci­ent per inves­ti­gar coses llet­ges.
Pel que fa a l’estil de ‘La noia del ves­tit blau’, és directe, amb capítols breus, molts dels quals comen­cen amb una acció ver­bal: “Avanço els pocs metres que em sepa­ren”, “Arribo a casa car­re­gada amb les bos­ses”, “Passo la tarda fent llis­tes”... I en pri­mera per­sona del pre­sent.
En pre­sent, com si fos­sis al tea­tre. Vaig pen­sar-ho així, jo veia les esce­nes al meu cap i volia que la gent les veiés així. És cert que les esce­nes m’agrada començar-les amb l’acció directa, sense neces­si­tat d’apor­ta­ci­ons supèrflues. És una manera d’intro­duir més efec­ti­va­ment els lec­tors en la història.
Escriure en català també és més exi­gent perquè l’argot, clau en el gènere negre, no està tan desen­vo­lu­pat. A ‘La noia del ves­tit blau’ fa ser­vir cur­si­ves per fer par­lar els per­so­nat­ges de manera ver­sem­blant. Posa ‘bueno’, ‘algo’, per exem­ple.
No m’agrada ficar-me en jar­dins però m’hi ficaré. El mer­cat català a vega­des ens lliga massa a la cor­recció lingüística i això fa que alguns lec­tors tro­bin a fal­tar rea­lisme en el llen­guatge lite­rari. Per què he de fer par­lar els per­so­nat­ges de manera dife­rent de com es parla al car­rer? Escric en català perquè m’estimo la meva llen­gua. És una qüestió cul­tu­ral. És clar que cal posar límits perquè no es pot accep­tar tot el que es diu al car­rer, però tam­poc cal ser rígid fins a posi­ci­ons con­tra­pro­du­ents.
Passa a la lite­ra­tura, passa al cinema, costa tro­bar deter­mi­nats regis­tres en català...
I és un tema que pro­voca molta con­trovèrsia. Cal­dria tro­bar un límit en què tots ens trobéssim prou còmodes. Podem fer ser­vir la cur­siva perquè tots som grans i ente­nem per què es fa. Jo escric de manera sen­zi­lla i directa i això pot­ser per a alguns no és alta lite­ra­tura, però tam­poc és baixa.
Per cert, ja l’ha anat a pre­sen­tar a Tre­viu, la novel·la? Bé, al poble que no es diu Tre­viu però que és Tre­viu, vull dir.
Encara no. Serà un dia espe­cial.

La pròxima novel·la passa als Estats Units

La noia del vestit blau és una novel·la amb molts girs, hi passen moltes coses, trames, subtrames, però Laia Vilaseca no hi ha gastat tots els cartutxos perquè ara ja està acabant d’escriure la que serà la seva tercera novel·la. Repeteix el gènere negre i els escenaris a l’aire lliure però aquesta vegada l’acció es traslladarà a un parc natural dels Estats Units. Natura i misteri aniran novament agafats de la mà i Rosa dels Vents en serà també l’editorial, tot i que l’obra no és precisament un encàrrec. “Quan em van contactar per parlar de l’èxit de La noia del vestit blau a Amazon, els vaig ensenyar el que estava fent i quan vam signar el contracte per la primera van decidir que també em compraven aquesta.” L’autora promet una altra trama que enganxi i assegura que repetirà el mateix estil: “Les escenes m’atreviria a dir que encara són més ràpides i tot.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.