Opinió

Tribuna

Un home torna al seu poble

“Nen, si has de renegar, val més que no traspassis la porta de casa!”

L’home, que cin­quan­teja, ha arri­bat fa encara no una hora, i ara la fa petar amb sa mare, vella de vui­tanta anys. Seuen tots dos al men­ja­dor de la casa, davant el tele­vi­sor encès, però sense so, i un bufet a l’apa­ra­dor del qual hi ha alguns lli­bres de Fre­de­rick Forsyth, entre altres publi­ca­ci­ons pseu­do­li­teràries, i un record de Mont­ser­rat.

—Mare, és mort l’home de l’Assumpta Benet?

—Refot, pot­ser fa més de trenta anys!

—Més de trenta? Déu n’hi do. I ella, l’Assumpta?

—No, ella és viva, encara. Aquest matí, jus­ta­ment, me l’he tro­bada al peix. Però és jaia que fa por. Volia dema­nar molls i no li sor­tia el nom. I quan la pei­xa­tera els hi ha ser­vit, se li ha obert el paquet de paper de diari abans de ficar-lo a la bossa i tots els molls han anat per terra. No l’hau­rien de dei­xar sor­tir de casa. A aques­tes edats, fotem caguera!

—Quin greu! I de l’agut­zil Severo, què se n’ha fet?

—Pols ingràvida i pes d’ossos. Si no fa deu anys que és al pot, no en fa cap, la mala bèstia!

—Ostres, hau­ria dit que fa dos estius encara me’l vaig tro­bar al camí de la font del Noguer.

—És que pot­ser era el seu fan­tasma. No ets el pri­mer que ho diu.

—Un fan­tasma? El seu fan­tasma? Si anava ves­tit exac­ta­ment com ell, amb aque­lla bar­re­tina musca que sem­pre duia, més pan­sida que una galta flàccida, i els pan­ta­lons de vellut i la faixa, i espar­de­nyes de set vetes i mit­jons de llana als peus, al bo de l’agost...

—I, doncs, què volies? Que es cobrís el cap amb una gorra del Nàic? I que anés amb calça curta, per calor que fes? El Severo era així, ja ho saps. Fet a la seva, el cap de cony!

—Sí. El que no sabia és que ja no hi fos i que ja no fos de cap manera. I què se n’ha fet, de la Pepeta dels ous?

—Fill, la vam enter­rar el Nadal pas­sat!

—Què dius? La mare, deus voler dir...

—Què colló, la mare! La mare no es deia Pepeta. La mare era... Ves, ara no em ve al cap... Qui­meta, es deia! Això: la Qui­meta dels ous. I no va veure el nou mil·lenni, segur.

—Ostres, lla­vors... Però, la filla ja tenia edat per morir-se?

—Oh, per desgràcia, qual­se­vol edat és bona per esti­rar la pota. Em sem­bla que no en tenia ni qua­ranta. Es va morir d’un embas­sa­ment cere­bral.

—Ves­sa­ment, mare.

—No, no: embas­sa­ment. Què saps, tu, gamarús! Es veu que se li va reben­tar una vena artera i la sang va que­dar embas­sada per dins la closca.

—Ah, està bé.

—Home, gaire bé... Què vols que et digui! Troba-t’hi tu, senyor Camàndu­les!

—I l’home aquell del funi, el que estri­pava els tiquets amb les mans enguan­ta­des i es posava a la cabina com qui con­du­eix la diligència, encara belluga?

—Tant com el funi­cu­lar. És a dir, zero. Tot i que a l’altre món no sabrem mai, fins que hi fem cap, si bellu­guem o tot és una calma com de pai­satge nevat. Puta misèria tot!

—I els de cal Lle­pa­fi­gues, què? Seguei­xen sent tan mer­do­sos?

—No tant. Però és que, dels cinc de la família, qua­tre són secs com aques­tes qua­tre potes de fusta de la taula.

—Què dius, ara! Aquests també? Què va ser?

—El vell, de vell. La vella, d’ava­ri­ci­osa. El fill segon, d’un acci­dent de cotxe. I la petita es va pen­jar, perquè l’herència dels pares va anar directa al xicot del mig i ella no s’ho va poder aca­bar.

—Collons!

—Nen, si has de rene­gar, val més que no tras­pas­sis la porta de casa!

—Ai, mare!

—Ni mare, ni hòsties! A casa no has sen­tit rene­gar mai! Ni a mi ni a ton pare, al cel sigui, el cara­llot aquell!

—No t’ho pren­guis tan a la valenta, dona. Ah, escolta: el qui sí que vaig sen­tir que se n’havia anat a l’altre barri, perquè li va caure el trac­tor a sobre i li va reben­tar l’aorta, és el macip de cal Tro­nera. Va dei­xar viuda i dues filles, oi?

—I ca! Una filla, només deixa. Viudo ho era ell! Ara ja no ho és, que ha gui­llat, sis­plau per força. Però, saps què?, millor: era una desgràcia humana! I, a més, a qui se li acut aga­far el trac­tor a 70 anys? Ja em diràs tu!

—No f... fumis! Ja no tenia la dona?

—Mare de Déu, si en fa d’anys! I la filla gran també va tocar el dos, no fa gaire. És que últi­ma­ment ha fal­tat molta gent, al poble.

—Ja ho veig, ja. Sem­bla que hi hagi com una passa, oi, mare? Una passa de malas­tru­gança, com si diguéssim.

—...

—Mare, ei. Què passa?

—...

—No fotis bro­mes, mare, que els ulls en blanc sem­pre m’han fet molt de res­pecte. Mare! Maa­are!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia