La DUDL: la llengua com a arma de resistència

“Hi crec, en la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona, que reconeix que el dret a la llengua materna o a la llengua de la pròpia cultura no és un privilegi que pugui ser atorgat o retirat a pler, sinó un dret humà.”

(Ngugi wa Thiong’o, comitè científic de la DUDL, 2016)

El dia 6 de juny del 1996, al Paranimf de la Universitat de Barcelona es va proclamar la Declaració Universal de Drets Lingüístics (DUDL), fruit del treball de 61 ONG, 41 centres PEN i 40 experts mundials, coordinats pel comitè de traduccions i drets lingüístics del PEN Internacional i el Ciemen, amb el suport de la Unesco.

La DUDL proposa “corregir els desequilibris lingüístics de manera que asseguri el respecte i el ple desplegament de totes les llengües i estableixi els principis d’una pau lingüística planetària justa i equitativa”.

Des d’aquest punt de vista, la DUDL té un valor doble: d’una banda, vetllar per al manteniment i la promoció de la diversitat lingüística i, de l’altra, afavorir el ple desenvolupament de les comunitats, també d’aquelles que han entrat en un greu procés de marginació econòmica, ètnica, cultural o social.

I malgrat que els factors que l’any 1996 amenaçaven la diversitat lingüística persisteixen, en els darrers 25 anys hi ha hagut importants progressos en la línia de la DUDL. Per exemple, la legislació lingüística del Paraguai o la llei de llengües que Colòmbia va aprovar el 2010, que en segueixen l’orientació.

A més, diverses evolucions confirmen que el marc conceptual i les propostes de la DUDL tenen recorregut. En són testimoni el reconeixement públic de les llengües i literatures indígenes, des dels inuits fins al poble maputxe, passant pel renaixement de les literatures maies i quítxues.

I el reconeixement dels drets lingüístics del poble maori a Nova Zelanda durant l’últim quart de segle. I el cens de llengües de l’Índia, que des del 2010 ha identificat i estudiat 780 comunitats lingüístiques del subcontinent i promou que se’n reconeguin els drets.

Aquests i altres exemples demostren que, durant 25 anys, la DUDL ha estat un referent clau de l’empoderament de la societat civil en la defensa de les llengües, perquè va explorar i proposar un repte de futur a la comunitat internacional, a la Unesco.

Una proposta que, malauradament, és lluny encara d’arribar a obtenir el rang desitjat i necessari per tal d’esdevenir l’instrument de referència amb valor de convenció de les Nacions Unides. Però que ha articulat i participat en el moviment global de defensa dels drets lingüístics mantenint viva la promesa d’un futur reconeixement dels drets de totes les comunitats lingüístiques sense excepció, tal com va expressar Rigoberta Menchú en nom del Consell Mundial de Pobles Indígenes: la llengua és la principal arma de resistència dels pobles.

La vitalitat dels moviments de resistència lingüística evidencia l’altra cara de la moneda: la pèrdua de llengües forma part d’un procés deliberat de domini i és la conseqüència de la voluntat de mantenir velles i caduques estructures de poder que han volgut imposar un únic model cultural i lingüístic. La DUDL és, doncs, un model de respecte de la diversitat i manté intacte l’horitzó de la pau lingüística.