opinió
Per unes polítiques LGTBI
Ens trobem en un context en què els discursos d’odi són presents en les xarxes socials
El passat dissabte 29 de maig Barcelona va viure una espiral homòfoba, amb tres episodis diferents i sis víctimes. Tots tres atacs a homes gais es van donar en una franja de 12 hores i a tres indrets diferents –Gràcia, Auditori de la Música i platja del Somorrostro–, amb insults, intimidació i agressió física.
El més greu dels incidents es va donar a la platja del Somorrostro, on els agressors van anar directament a apallissar dues parelles d’homes, prèviament amb insults de “Maricones de mierda, a quien Levante una ceja le corto el cuello”, que es trobaven tranquil·lament a la platja. La violència dels homòfobs envers les quatre víctimes va ser d’una agressivitat extrema que va comportar que una d’elles hagués de ser intervinguda a l’hospital per una afectació bucodental.
Davant aquesta onada de violència LGTBI-fòbica, l’OCH va activar el protocol existent per a aquesta mena d’incidències que es donin a la ciutat de Barcelona. La resposta institucional per part de l’Ajuntament va ser immediata, així com també la coordinació amb els Mossos d’Esquadra, que van recollir les diferents denúncies i van establir els corresponents dispositius.
Una situació excepcional, però no aïllada respecte a les incidències que pateix el col·lectiu LGTBI al nostre país, amb 80 de registrades per part de l’OCH l’any 2021.
Si bé és cert que la brutalitat i coincidència en un mateix dia de tres episodis d’homofòbia és un fet extraordinari, no ho és el constant degoteig d’agressions, burles, discriminacions, interpel·lacions i odi de lesbofòbia, bifòbia i transfòbia.
És preocupant que les persones agressores en aquests episodis siguin majoritàriament joves i que actuïn en grup, atacant les persones agredides i perpetrant un clar atemptat contra la dignitat, integritat física i moral de les víctimes. Ens trobem en un context sociopolític en què els discursos d’odi són presents en les xarxes socials i en altaveus digitals, legitimitats per aquest ascens de l’extrema dreta que aconsegueix instal·lar permanentment la seva narrativa discriminadora. Un discurs contrari a la diversitat afectiva sexual i de gènere amb un clar posicionament masclista, racista i contrari a la necessitat de marcs legals específics per a les dones i/o persones LGTBI. Davant aquest escenari, cal remarcar la impunitat amb què actuen les persones agressores com un dels elements més perillosos a l’hora d’analitzar l’augment d’aquesta xacra. El nou govern ha de situar la defensa dels drets i llibertats LGTBI com una prioritat que cal desenvolupar implementant les eines legals ja existents –com la llei 11/2014 i la recentment aprovada llei d’igualtat de tracte i no discriminació–. És necessària una llei específica per a les persones trans i unes polítiques públiques que incloguin tots els àmbits de la vida de les persones LGTBI i donin resposta a les mancances i discriminacions encara existents amb l’objectiu final de reparar la dignitat de les persones afectades i la transformació dels contextos on succeeixen les violències.
Combatre la impunitat requereix propostes i actuacions valentes i específiques que impactin en l’imaginari col·lectiu i desmuntin i aïllin amb rigorositat i arguments els discursos d’odi.
Les polítiques públiques contra l’LGTBI-fòbia han de disposar de recursos humans, materials, econòmics i socials adequats i han de ser tangibles i efectives arreu del territori. Per treballar aquests reptes és imprescindible la complicitat i suport de les administracions amb el teixit associatiu. No podem permetre que l’excepcionalitat del passat 29 de maig sigui norma.