“Compañera del Imperio”

En una premonició estranya, el gramàtic Antonio de Nebrija va escriure al pròleg de la gramàtica de la llengua castellana, que va publicar el 1492: “Que siempre la lengua fue compañera del Imperio; y de tal manera lo siguió, que juntamente comenzaron, crecieron y florecieron, y después junta va ser la caída de entrambos”. Premonició, perquè l'imperi espanyol tot just despuntava quan l'humanista va deduir la necessitat de fixar-ne normativament la llengua, que tanta companyia li havia de fer en els viatges peninsulars i americans. Premonició també, perquè amb la decadència del mateix imperi la llengua va seguir-lo fidel. Però l'escola de Nebrija encara braseja i ahir el príncep d'Espanya va proclamar que la castellana és una llengua “poderosa aliada del creixement econòmic”, “gran autopista que permet circular àgilment per les societats globals” i dipositària dels “avantatges que tenen els països amb idiomes d'abast universal”. Don Antonio, ja ho veu, passen els anys i les circumstàncies, però no les idees ni les obsessions.