Embrutant el nom dels bombers

Si hi ha una professió noble, generosa i solidària, és la de bomber. Estar disposat a donar la teva vida per salvar la dels altres i amb uns sous més que discrets és l'acte humà més bèstia que pots fer a la vida. I com que no tothom pot ser bomber, els que ho són, són d'una altra pasta. ¿Vostè s'imagina un bomber dient públicament d'un company que és un covard, insinuant que ha anat borratxo a la feina, o que per salvar ell el coll han mort cinc companys? Oi què no? Bé, doncs això ha passat al nostre país.

Un any després de l'incendi d'Horta de Sant Joan és un bon moment per recordar, sobretot, els cinc morts i el ferit greu (tampoc passa res si se'ls recorda més sovint), però també per recordar un fet molt lamentable que és cabdal per entendre com la misèria humana pot abocar a segons quins comportaments. Com havien d'estar les coses al comandament del cos perquè un sergent es presentés a la comissió d'investigació del Parlament i preguntés, referint-se a uns companys: “Per què van deixar-nos allà dalt i van fugir sense dir-nos res?”. O bé: “Per què si realment havien observat que hi havia perill no ens ho van comunicar?”. En una situació normal un bomber mai diria d'uns companys que “van arribar molt tard a la zona (...) a causa d'un segon esmorzar”, o que van aparèixer en un “deplorable estat físic”, o que “van reomplir les seves motoserres amb part de la nostra benzina”, una benzina que després hauria estat necessària per fer una zona de seguretat més extensa. I si ho diu, o bé és perquè ha rebut unes pressions terribles, o bé perquè moralment ha deixat de ser bomber. Jo voto per la A.

Comenta l'article a www.avui.cat