De la vergonya a l'esperança

Cada cop es veu més clar que el principal obstacle a la independència del país és la gairebé totalitat de la classe política actual. Més enllà de cadascuna de les sensibilitats, comparteixen els complexos, la mediocritat, la ximpleria i la manca de coratge com a trets transversals. Es tracta dels típics dirigents frívols, cínics, incompetents i covards que es corresponen a tota situació de dominació i a tot poble colonitzat. Aquests dies hem assistit a diversos capítols d'aquestes actituds vergonyants: l'única resposta unitària a la sentència del Tribunal Constitucional després que centenars de milers de persones sortissin al carrer cridant “independència” va ser el rebuig per unanimitat de la mesa del Parlament de la iniciativa legislativa popular per una consulta no referendària sobre l'Estat català. D'això se'n diu un gest de força democràtica i de dignitat! L'altra escena grotesca ha estat la marxa enrere amb la iniciativa popular de consulta per via de referèndum. ¿Però no havíem quedat que la sentència no s'acatava i menys en els aspectes en què expressa un sentit contramajoritari més accentuat?

Digui el que digui el Tribunal Constitucional, el govern espanyol, o el Consell de Garanties Estatutàries, algun procés democràtic i pacífic ha d'existir perquè un poble expressi la seva voluntat de convertir-se en Estat. Sempre hi ha una legitimitat política democràtica, com ho acaba de certificar la Cort Internacional de Justícia, emparada en dret internacional i superior a les regles constitucionals: una altra cosa és que la classe política no tingui cap interès a activar aquests mecanismes de legitimitat. A veure si comença a fer-se palès que la majoria de dirigents de les forces polítiques considerades catalanistes (no dic ja els d'obediència espanyola) s'omplen la boca d'excuses perquè no volen la independència i no la volen per la senzilla raó que la sacsejada acabaria amb els minsos beneficis que ells han arreplegat sota l'autonomisme. Això sense comptar que, en el moment d'una situació oberta, els poders fàctics postfranquistes que controlen la dinàmica econòmica i mediàtica a Catalunya toquen el xiulet i les figures que han de liderar el procés s'arronsen.

La pel·lícula ja la vam viure el gener del 2006 amb les negociacions estatutàries que van portar Mas a desfilar per la Moncloa i la tornem a patir enguany. L'esperpent de la suposada resolució unitària al Parlament tot invocant un preàmbul que no vol dir res i la sessió delirant al Congrés espanyol de la setmana passada signifiquen un exemple magistral de com la por a la pressió, al conflicte, i, en definitiva, a la lluita per uns ideals, es transforma en una cota suprema de ridícul. És a causa d'aquesta desídia dels representants que des de la societat civil hem hagut d'organitzar els darreres mesos les contorsions més diverses per tal que la majoria independentista s'expressés, una opció que s'ha acabat quan els partits han vist que hi havia el perill de col·locar un milió de signatures damunt de la taula demanant el referèndum.

Al meu parer, el personatge que més expressa aquest patetisme, aquestes contradiccions, aquest pànic a estar a l'alçada de les circumstàncies, és, no cal dir-ho, Artur Mas. Des d'aquí ja podem vaticinar el seu fracàs quan la seva presidència no ha ni començat. De fet, serà la repetició de la manca de tremp que el va deixar a la cuneta el 2003 i el 2006. Encara que el seu partit guanyi les properes eleccions i aconsegueixi formar govern, les seves resistències a encapçalar el procés de sobirania acabaran de fer naufragar el país amb una crisi econòmica en plena fúria, amb una Generalitat arruïnada i amb una Espanya que no donarà res: ni el concert, ni l'aeroport, ni la competència en matèria de ferrocarrils regionals. ¿De debò es pensa Mas que restablirà l'ordre pactant amb el PSOE o el PP i podrà continuar fent la viu-viu amb vint anys més de peixalcovisme? Que no va sentir els clams d'indignació del 10 de juliol? Que no parla amb la gent? Que no tracta amb ningú més que amb els empresaris catalans que viuen del Butlletí Oficial de l'Estat espanyol? Com escriu encertadament l'Enric Vila, quan Mas diu que Catalunya no està madura per a un procés d'independència el que està dient és que ell i el seu partit no estan madurs per liderar-lo. Doncs caldrà buscar algú altre. Per fortuna, aquests dies hem pogut copsar un besllum d'esperança entre tanta misèria. La crida a la Solidaritat Catalana per la Independència protagonitzada per Laporta, López Tena i Bertran obre una via que ens pot fer sortir de l'atzucac col·lectiu. Almenys han proporcionat una paraula que semblava desterrada del panorama polític català: il·lusió. Il·lusió en un projecte de futur i de plenitud nacional.

Encara que ni CiU, ni ERC, ni ICV s'afegeixin a la crida ja em sembla un acte de responsabilitat que el trident Laporta, López Tena i Bertran liderin una força política pròpia i des de les institucions obrin d'una vegada el conflicte democràtic amb Espanya. En un article anterior vaig expressar els meus recels que Laporta pogués tenir èxit en una convocatòria electoral si no s'envoltava d'un equip de persones solvents. Si l'equip han d'integrar-lo López Tena i Bertran, les dues ments polítiques més lúcides del país, la victòria podria ser espectacular. No oblidem que a la tardor la crisi s'acostarà al seu clímax, el discurs de les actuals forces parlamentàries haurà perdut tota credibilitat, això si no es podreixen més les estructures actuals amb Pretòries i Millets. Una bona organització, generositat amb tots els que vulguin afegir-se al projecte, un canvi de llenguatge i de formes i, sobretot, transparència en la direcció política, tindrà assegurats uns grans resultats malgrat la resistència ferotge de tots els que han portat Catalunya al desastre.