El català no paga

Roma, ja ho sabem, no paga traïdors. Ni tampoc, cal afegir d'ara endavant, factures redactades en idiomes bàrbars. Podem imaginar-nos l'escena: el comandant en cap del negociat de contractació de la base de l'exèrcit de l'Aire de Saragossa, senyor Francisco Javier Ochoa Grande (molt gran, de fet) es va aixecar flamenc un dia i va decidir que ja n'estava fins als pebrots. Espanya no ha guanyat un mundial a Sud-àfrica perquè després vinguin els catalans a emprenyar el pròxim amb el seu gust pel jocfloralisme. De manera que va agafar els últims tres rebuts de la llum, que Fisersa (l'empresa municipal de serveis de l'Ajuntament de Figueres) puntualment havia enviat a la base aèria, i els va retornar al remitent, juntament amb una carta en què demanava (més aviat ordenava, d'acord amb la redacció del text) que fossin traduïdes a la llengua de Cervantes perquè fossin abonades.

Doncs em sembla molt bé, és clar que sí. Si tothom fes com el comandant Ochoa Grande s'acabaria aviat tanta tonteria i tanta conya marinera amb això de les llengües vernacles. Si és que n'hi ha que quan se'ls dóna el dit de seguida volen el braç: es comença per deixar parlar el patuès als aborígens del territori corresponent i acaba que te l'entaforen a la factura de la llum i a la del gas, si et descuides. Si fins i tot el fan servir a la tele i l'ensenyen a les escoles! I tot això, havent-hi una altra llengua que és comuna a tots, que ens uneix i no ens separa, i que és parlada per milers de bilions de persones arreu del planeta. Doncs s'ha acabat, home: contra la imposició, insubmissió. Aquí, tancament de caixes: si no ens redacta la factura així com Déu mana, no veuran ni un cèntim dels 227,49 euros que sumen les tres factures. Que sembla poca cosa, però aquests catalans, quan els toques la cartera, de seguida es donen per assabentats.

Mentre el comandant Ochoa donava exemple, vam conèixer la dada que el català ha perdut un deu per cent de parlants que l'usen com a llengua preferent, de l'any 2003 cap aquí. Diu el secretari general de Política Lingüística, Bernat Joan, que encara ho podem valorar positivament, perquè la pèrdua podia haver estat molt més gran si la capacitat d'integració sociolingüística del català no fos tan forta, tenint en compte que en aquests anys la població de Catalunya s'ha incrementat en un milió de persones immigrades (o nouvingudes, com se'n diu ara). Com que, a més de polític, Bernat Joan és un dels sociolingüistes més eminents que tenim, segur que té raó. Ara bé, també és evident que, si la tendència es manté així, la cosa pinta magre. Perquè, a banda dels seus galons indubtables, allò que dóna impuls al comandant Ochoa a l'hora de formular la seva exigència a l'Ajuntament de Figueres és que ell no coneix ningú que el parli, el català dels dallonses.