Opinió

Raça humana

Lluitant contra el silenci i el terror

Kha­lida Popal, exca­pi­tana de l’equip de fut­bol femení de l’Afga­nis­tan, actu­al­ment a l’exili, ha dema­nat a les juga­do­res que esbor­rin fotos i per­fils i cre­min els seus uni­for­mes: noies dar­rere una pilota? Això no plau a Al·là i els tali­bans ja les estan bus­cant. El 2015 Rukhs­hana es va esca­par de casa fugint d’un matri­moni forçat, va ser acu­sada d’adul­teri i la van lapi­dar fins a la mort i expo­sar en un vídeo per a escarni i escar­ment públic; quan va veure aquesta gra­vació Zahra Joya, peri­o­dista que als anys noranta anava a escola ves­tida de nen, va crear un web de notícies amb el seu nom –Rukhs­hana Media– en què les dones expli­quen la seva experiència en pri­mera per­sona. Joya intenta resis­tir, però altres peri­o­dis­tes hi han dei­xat la pell tant pel que expli­quen com per l’acció de fer-se visi­bles, fins a l’extrem que el mes de març pas­sat tres estu­di­ants de secundària van ser aba­tu­des a trets men­tre tre­ba­lla­ven a temps par­cial per a un mitjà de comu­ni­cació de Jala­la­bad; dona­ven mal exem­ple. Negin Khpolwak és la pri­mera dona direc­tora d’orques­tra del país, la Zohra de Kabul, for­mada per unes 30 joves res­ca­ta­des de la pobresa i de l’enclaus­tra­ment i deci­di­des a estu­diar i inde­pen­dit­zar-se mal­grat les ame­na­ces dels infeliços que con­si­de­ren qual­se­vol art pecat i l’edu­cació de les nenes quel­com abo­mi­na­ble. Ni Negin ni les seves dei­xe­bles que amb els seus con­certs han asso­lit pres­tigi inter­na­ci­o­nal ima­gi­nen el món sense música. Sense música, sense edu­cació, sense notícies, sense cul­tura, un món apa­gat en el silenci i el ter­ror. Els sona d’alguna cosa?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.