Uns dies d’agost a Madremanya

Tornar als orígens, ni que sigui per uns dies, en el meu cas, és retrocedir més de sis dècades i amb records de tota mena. És el que m’ha passat aquest agost retornant a Madremanya. Sembla mentida que aquest poble, d’uns tres-cents habitats i no gaire lluny de Girona, un cop t’hi instal·les, ràpidament observes com el temps té un ritme molt més lent, més pausat, res a veure amb la ciutat. Per als que no coneixeu Madremanya, us diré que és un poble molt endreçat, net i polit i, d’un temps ençà, té una vitalitat sorprenent des que les generacions més joves han agafat el control dels esdeveniments. Al peu de les Gavarres, amb una calor històrica, i deixant-se endur per la calma que s’encomana, recordava el que m’havien dit els meus pares, d’aquell gran incendi d’un agost del 1928 que es va iniciar a la font de Can Carreras i en poc temps va arribar fins a la Pera engolint tot el que trobava. A Madremanya va arribar fins al llindar del camí que va a la font picant i a les portes de Can Vilà, i va cremar una darrera casa que fins fa poc temps havia estat testimoni mut de la desfeta, i ara feliçment reconstruïda. No és estrany, doncs, que des de la solitud del que va ser la casa dels meus avis i mirant a les Gavarres, veiés tota aquella massa boscosa amb una mena d’esglai al cor per si un dia podria tornar un accident d’aquesta mena. Joaquim Ruyra en va fer una descripció precisa en el seu llibre Entre flames, publicat el 1928.

Un dels meus records d’infantesa és la visió d’un cel net i ple d’estrelles que jo intentava recobrar per assistir a la litúrgia infantil de cada agost, quan amb la meva germana, estirats en el boll de l’era, miràvem el cel per contemplar l’espectacle prodigiós dels estels que ”queien” i que ara coneixem com les llàgrimes de Sant Llorenç. Però enguany la boina de pols del Sàhara i els núvols ens ho van impedir.

Com que era la festa major vaig descobrir l’Uma, una estrella de la cançó que desconeixia i que es presenta com “la petita de can Obert” (curiosament la casa on jo vaig néixer) i ens va regalar una actuació meravellosa, amb una veu prodigiosa, i una sensibilitat que maganyava el cor. Una artista per als que no la coneixíem; recomano que escoltin alguns dels seus treballs, acompanyada a la guitarra per la seva parella i també cantant, Lucky Lu.

Tot i que el meu temps passava lentament, a fora era trepidant, i notícies esperançadores com la de la farmacèutica d’Amer Hipra avança amb la seva vacuna contra la Covid, o desagradables com l’escàndol del cost de l’electricitat, o la polèmica ampliació de l’aeroport de Barcelona, o la sorprenent declaració de la UGT catalana oposant-se al traspàs a Catalunya de Rodalies, i la de més impacte: Messi abandona el Barça i fitxa pel París Saint-Germain. De totes en podríem fer un comentari més extens, però avui em cenyiré a la del Barça i Messi, perquè fa temps que hi veig una similitud amb Catalunya, per la barreja del seny i de la rauxa. El primer ensenyament que en podem treure és que fins i tot a aquells clubs, i ciutats, i empreses, i nacions poderoses, una mala gestió fàcilment els pot comprometre el seu futur. És per això que sempre he tingut una al·lèrgia molt acusada, en totes les institucions que he gestionat, a l’endeutament excessiu, i sobretot, quan hom gestiona diner d’altres, saber dir que no i assumir el cost d’aquesta decisió. Us asseguro que no és gens fàcil dir que no en una junta que ningú exposa diners propis.

Gestionar amb mesura un club de futbol com el Barça, que sempre t’has de mostrar poderós davant dels propis jugadors, i de la premsa, i dels aficionats i dels socis, i dels adversaris, és tremendament difícil. I cedir a les pressions, que són de tota mena, t’aboca a tenir la plantilla més cara de tots els clubs, i no sempre va en consonància amb la seva qualitat ni compromís. La perversitat que jugadors professionals prefereixin quedar-se en el club sense jugar perquè enlloc els pagarien el que cobren es repeteix massa sovint en el Barça.

Seria bo que aquesta premsa i aquests comentaristes que exalten desmesuradament certs jugadors a l’hora de renovar un contracte, ara els desemmascaressin en bé del club. Per fi, Laporta ha anunciat un nou estil de gestió: “Ningú està per sobre del club.” Gestionar bé no és gens fàcil.