Opinió

Savi i bonhomiós

Amb en Pere Madrenys vam entrar a tre­ba­llar a El Punt el mateix any, el 1985. Ell, amb el càrrec de redac­tor en cap i amb llarga experiència, i jo, com a redac­tor apre­nent des­ti­nat a la Selva, encara que més enda­vant vaig ser un dels seus molts caps, tot i que en Pere sem­pre va fer una mica el que va voler i només reco­nei­xia un amo (Joan Bosch). Vam tar­dar un temps a con­ge­niar en aque­lla redacció far­cida de jovent des­ca­rat, des­a­com­ple­xat i sovint desin­for­mat; al final sem­pre aca­ba­ves acu­dint a la savi­esa d’en Pere quan volies saber alguna cosa de memòria històrica o el sig­ni­fi­cat d’una lla­ti­nada, i men­tre vaig estar en actiu de tant en quant li tru­cava per fer-li con­sul­tes. Era savi sense sem­blar-ho, molt punye­ter i d’una bon­ho­mia que es feia esti­mar. Sens dubte que en els seus anys en El Punt, els millors moments van ser quan feien el cafè amb el capellà Josep Case­llas i la peri­o­dista i teòloga Míriam Díez, ales­ho­res estu­di­ant, i depar­tien llar­gues esto­nes sobre el bé i el mal. Junts tenien cura de la secció de Religió, que va aca­bar a Presència ja només amb la Míriam quan en Pere es va jubi­lar.

El vaig conèixer el 1978 quan era el cor­res­pon­sal a Girona d’El Cor­reo Catalán. A Lla­gos­tera havíem creat una asso­ci­ació de veïns, i quan li vaig tru­car per expli­car-li qua­tre coses em va dema­nar que l’anés a veure. Tenia molt clar que el peri­o­disme s’havia de fer al car­rer i que s’havia de denun­ciar allò que estava mala­ment. No dei­xava res per verd (les seves entre­vis­tes a la secció Repunt eren antològiques, amb pre­gun­tes avui política­ment incor­rec­tes) perquè venia d’un temps de secre­tis­mes, cen­su­res i dobles llen­guat­ges i pen­sava que s’havien de dir les coses pel seu nom. El seu pas­sat religiós, de mem­bre de l’Opus Dei i d’enviat periodístic del Bis­bat al Con­cili Vaticà II ens ser­via per inten­tar pro­vo­car-lo, però sem­pre s’esca­pava amb el seu som­riure de murri, i no el recordo enfa­dat. En Pau Lanao em deia ahir que en Miquel Pai­rolí havia tin­gut llar­gues con­ver­ses amb en Pere per ins­pi­rar-se en el magis­tral inici de la seva novel·la Cera. El mateix Pau recor­dava que Madrenys ha mort gai­rebé el mateix dia que Narcís-Jordi Aragó, que ens va dei­xar fa cinc anys un 22 d’agost. Ambdós havien nas­cut el 1932 amb un mes i mig de diferència, tots dos eren cre­ients, es van casar i no van tenir fills, i havien diri­git la revista Presència i van ser mem­bres cofun­da­dors del Col·legi de Peri­o­dis­tes de Cata­lu­nya. Del 1987 al 1993, Pere Madrenys va for­mar part com a vocal de les jun­tes de Girona que va pre­si­dir Aragó, i del 1995 al 2005 va ser el vice­pre­si­dent, amb l’Enric Matar­ro­dona de pre­si­dent. Com a capellà secu­la­rit­zat va ser mem­bre actiu del Fòrum Joan Alsina i fins que va poder va col·labo­rar en la revista El Roure i en les acti­vi­tats del barri de Santa Eugènia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.