Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

Transformant Catalunya

S’atri­bu­eix a Napoleó Hill la frase següent: “La diferència entre un somni i un objec­tiu és la data límit.” Doncs sí, sovint penso que molts polítics es mouen per­ma­nent­ment en un aigua­bar­reig de som­nis i objec­tius sense tenir data límit i al final hom no sap si el que tenen és ignorància o inca­pa­ci­tat. Per què els polítics no ens par­len sem­pre clar? Per què no defen­sen sem­pre el mateix dis­curs? Per què els és tan fàcil can­viar-lo i can­viar d’estratègia uni­la­te­ral­ment? Pot­ser la res­posta la tro­baríem en Otto von Bis­marck quan dife­ren­cia clara­ment el que és un polític i un esta­dista. Ens diu que el polític només pensa en les pro­pe­res elec­ci­ons, men­tre que l’esta­dista pensa en les pro­pe­res gene­ra­ci­ons. D’un temps ençà tot el món va molt escàs d’esta­dis­tes i la política d’avui s’ha con­ver­tit en una mena d’impro­vi­sació i rec­ti­fi­cació cons­tant com aquell artesà que fa peces només amb el mètode de prova i error i sense tenir un plànol pen­sat per tenir clara tota la peça que vol cons­truir. Els fun­da­dors de la UE tenien clara l’Europa que volien i varen tre­ba­llar per cons­truir-la. Ara, amb la nova gene­ració de polítics euro­peus, ningú té clara l’Europa que volem per demà i es va impro­vi­sant, posant pedaços a la nau per atu­rar les entra­des d’aigua, i ajor­nant totes les deci­si­ons impor­tants per no inter­fe­rir en alguna elecció naci­o­nal. Per ser un esta­dista, entre altres qua­li­tats, és impres­cin­di­ble el reco­nei­xe­ment d’auc­to­ri­tas de la resta, i des­gra­ci­a­da­ment, en aquest món de tanta medi­o­cri­tat, reconèixer auc­to­ri­tas a un altre reque­reix un nivell per­so­nal d’ètica del qual anem molt escas­sos.

Si mirem a casa nos­tra veu­rem el mateix nivell dels polítics de fora, no som una excepció. I fa molta basarda pen­sar que aquests són els ele­gits per con­duir-nos a la lli­ber­tat, perquè per més que ho dis­si­mu­lin la seva estratègia no va més lluny de les pro­pe­res elec­ci­ons. Algú sap quin país aspi­ren a tenir en un futur (en la data límit) de dues gene­ra­ci­ons, per exem­ple? Quin país serem? Com que el futur comença ara, què s’està fent per ser el que volem ser demà? A mi ja em per­do­na­ran, però amb els con­se­llers que tenim, pot­ser només n’hi ha tres o qua­tre que es poden for­mu­lar aquesta pre­gunta i començar la tasca.

Que ningú s’enga­nyi, tenir idees clares i un pla ben for­mu­lat és impres­cin­di­ble per empren­dre qual­se­vol ini­ci­a­tiva, i els diners sem­pre seguei­xen les grans idees. I no sem­pre es tracta de grans sumes de diners, es tracta de tenir grans idees. Si repas­sen la història de la Man­co­mu­ni­tat, veu­ran els grans pro­di­gis que es varen fer amb pocs diners i amb molta capa­ci­tat de tre­ball.

En el moment en què estem, veiem com els socis del govern tenen con­tra­dic­ci­ons en temes trans­cen­den­tals del que, per a ells, ha de ser Cata­lu­nya. I no es tracta de res­pon­dre que volem una Cata­lu­nya inde­pen­dent, com aquell que tira la pilota enda­vant. Hauríem de saber quina Cata­lu­nya volem. Volem que sigui un país indus­trial? Un país de ser­veis? Volem un país cohe­si­o­nat? I una vegada tin­guem clar què volem ser, què fem per ser-ho? La demagògia s’imposa massa sovint a la política i a les polítiques, i ningú té el valor de fer un crit d’alerta per dir-nos que si no can­viem el que passa el futur és insos­te­ni­ble i cami­nem cap a un futur de con­flic­tes greus. Estic ple­na­ment d’acord amb la con­se­llera de Recerca i Uni­ver­si­tats, Gemma Geis, quan diu: “La recerca ha de ser el cen­tre de pro­jecte de país” i “Un país que fa recerca i un país que creu en la recerca, és un país que es trans­forma”. Cer­ta­ment hem vist països que han cre­gut en la recerca i en pocs anys s’han trans­for­mat i avui són cap­da­van­ters en mol­tes coses. És clar que per a això també caldrà que les uni­ver­si­tats s’hi impli­quin molt més. Seria bo que les uni­ver­si­tats cata­la­nes també pen­ses­sin que estan trans­for­mant Cata­lu­nya i que els seus nivells de pro­ducció científica es poses­sin a l’altura dels països que cre­uen que el conei­xe­ment és trans­for­ma­dor. D’altra banda, el govern ha de foca­lit­zar els recur­sos i les exigències per fer-ho pos­si­ble. No podem viure per­ma­nent­ment en som­nis, cal tenir una data límit per a un objec­tiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.