Opinió

Tribuna

Guanyarem!

“La taula de diàleg, tal com diuen les enquestes, no se la creu ningú, perquè una taula de diàleg amb vetos i línies vermelles no és una taula de diàleg, és una comèdia

Des de fa una dècada, els arti­cles que escri­via per aques­tes dates eren plens d’opti­misme intuint dia­des mul­ti­tu­dinàries de gran ressò inter­na­ci­o­nal. I sense cap mena de dubte ho van ser. Aquest l’escric el dia 9 i es publi­carà el 12 i, per tant, m’exi­meix de la res­pon­sa­bi­li­tat d’ani­mar a la mobi­lit­zació o de fer el con­trari can­sada com estic de les samar­re­tes de colors, de les esce­no­gra­fies, dels som­riu­res inge­nus o de pla­ta­for­mes que aca­ben absor­bi­des i mal dige­ri­des pels par­tits. Tant de bo la Diada sigui un èxit perquè el procés l’ha man­tin­gut viu la gent, una gent que es decep, es cansa i s’enfada, com ho faig jo, però que sem­pre res­pon. I si no ha estat un èxit, tant de bo vagi errada, no és perquè la gent hagi per­dut un bri dels seus prin­ci­pis i dels seus anhels de lli­ber­tat, és perquè està can­sada del comerç que es fa amb els seus vots. En tot cas no és, com diran, perquè el procés s’ha aca­bat, és perquè la gent reclama una altra estratègia.

La taula de diàleg, tal com diuen les enques­tes, no se la creu ningú, perquè una taula de diàleg amb vetos i línies ver­me­lles no és una taula de diàleg, és una comèdia per fer veure que es fa cas a una impo­sició d’Europa. Però Europa no és xim­ple i sap molt bé que amb les con­di­ci­ons que imposa l’Estat de no par­lar del pro­blema que ha ori­gi­nat el con­flicte cap de les nego­ci­a­ci­ons que s’han dut a terme en aquests dar­rers anys per resol­dre con­flic­tes molt greus no hau­ria fun­ci­o­nat. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal fa anys que resol con­flic­tes i sap que tau­les amb línies ver­me­lles són un fracàs abans de reu­nir-se, que jus­ta­ment les tau­les i el diàleg són per nego­ciar, i en les que tenen èxit tot­hom ha d’estar dis­po­sat a per­dre alguna cosa per gua­nyar-ne mol­tes més.

És veri­tat que l’inde­pen­den­tisme està divi­dit entre els que cre­uen que el 27 d’octu­bre es va pro­cla­mar la República i que cal defen­sar-la i els que renun­cien al valor de l’1-O i espe­ren que l’Estat per­metrà un referèndum un dia o un altre obli­dant que Madrid no és Lon­dres, que ja s’està pre­pa­rant per si a Escòcia gua­nya el sí en un referèndum que els angle­sos per­me­tran. (Un parèntesi, alcal­dessa, un referèndum no és una xim­ple­ria, és una expressió democràtica bàsica, i tot i que veus de l’Ajun­ta­ment, no vostè, han dit que la xim­ple­ria es refe­ria a la política del pim-pam-pum, miri, la pre­fe­reixo a la del bla-bla-bla, la seva.)

L’inde­pen­den­tisme divi­dit és el dels par­tits. Estic segura que la majo­ria de gent, la que va defen­sar les urnes i el vot arris­cant el físic, ha anat a la mani­fes­tació rei­vin­di­cant que de referèndum ja se’n va fer un i que es va gua­nyar i exis­teix un Con­sell per la República que, com diu el pre­si­dent Puig­de­mont, és la ins­ti­tució repu­bli­cana que recull la legi­ti­mi­tat de l’1-O. Això sí, aquest Con­sell s’ha de cons­truir amb la gent i obli­dar uns par­tits que estan entre­tin­guts a bara­llar-se per veure qui recull més molles de l’auto­no­mia; altra­ment, no fun­ci­o­narà.

Hagi pas­sat el que hagi pas­sat aquest 11 de setem­bre, posem-nos a tre­ba­llar d’una vegada per cons­truir un relat d’un país que con­venci la gent, que faci sen­tir la neces­si­tat de for­mar-ne part. Penso un cop més, i dis­cul­pin les meves repe­ti­ci­ons, en la feina dels pares de la inde­pendència ame­ri­cana per fer una Cons­ti­tució que fes sen­tir la gent orgu­llosa de pertànyer al nou país i segura que hi gua­nya­ven i molt. Què vull dir? Que es faci un esforç de comu­ni­cació i que s’expli­qui, per exem­ple, quina seria la fis­ca­li­tat d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent, com bene­fi­ci­a­ria els seus ciu­ta­dans, com es podrien millo­rar les infra­es­truc­tu­res, la sani­tat, l’edu­cació, les pen­si­ons i, en gene­ral, el nivell de vida de la gent. Que el Con­sell per la República estudiï a fons l’obra de la Man­co­mu­ni­tat per moder­nit­zar Cata­lu­nya, i que no va tenir cap pro­blema a con­vi­dar la Maria Mon­tes­sori o l’Ein­stein per refor­mar l’edu­cació i la ciència. Que algú estudiï a fons l’informe Ret­hink que acaba de publi­car-se sobre les tres grans dis­rup­ci­ons que can­vi­a­ran el món d’aquí a deu anys i que faci pro­pos­tes per ade­quar Cata­lu­nya als rep­tes que es plan­te­gen. I tan­tes altres coses que demos­trin a la gent la importància del procés, sem­pre des de l’empi­risme, no des de llar­gues elu­cu­bra­ci­ons teòriques expres­sa­des en fòrums d’ini­ci­ats que avor­rei­xen per comp­tes de gene­rar entu­si­asme.

En tot cas, dit tot això, i hagi pas­sat el que hagi pas­sat a la Diada, gua­nya­rem. Gua­nya­rem perquè l’Estat ja fa tem­pos que ha per­dut, però encara no ho sap.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia